Soroll de fons i crispació

Crònica del Ple del dia 26 d’octubre de 2018

Comencem el Ple de la Paeria del mes d’octubre amb un parell de novetats.

La primera és que ens han canviat una de les nostres companyes de bancada. La Sara Mestres passa a la taula presidencial (en una punteta, això sí), i el seu lloc al costat de la Rosa Maria Salmerón, l’ocupa el novell Joan Queralt. Avui, el seu primer Ple. Fliparà, ja us ho diem ara.

Feia temps que no teníem un ple tant rocós i crispat.

El retorn de la tinent d’alcalde, Montse Mínguez, més desfermada que mai, la brutalitat de les paraules del regidor Joan Gómez a Lleida TV el dilluns d’aquesta setmana i el constant to d’alliçonament que va emprar la cap dels taronges, Ángeles Ribes, (molt per sobre d’allò habitual) no van ajudar gens ni mica.

Un nostra culpa en tot plegat. Segurament no calia entrar-los tant al joc, però al final tothom té un límit. Pinta que, en aquest sentit, se li ha girat feina al nou alcalde. De moment, tots i totes necessitem millorar.

La segona novetat és que, quan comença el Ple, no hi són ni el cap de l’oposició, Toni Postius, ni “l’ínclit” Joan Gómez. Tots dos arriben tard. Per un moment pensem que l’equip de govern ha volgut amagar el regidor de participació ciutadana després de les anteriorment esmentades vergonyants declaracions a la televisió local.

Arrenquem amb velocitat de creuer.

Alguns dels que ja porten temps escalfant la cadira del ple recorden el vells temps en què no hi havia ni la televisió ni la ràdio a la sala. Segurament, és veritat, la retransmissió en directe ha fet que els plens s’allarguin, i hi ha afegit un cert postureig, però també els ha fet més transparents. Avui tothom pot sentir el que diem. Tothom pot saber el que hem votat.

Parada a les ordenances fiscals. Ressona de nou la clàssica frase del regidor del PP, Joan Vilella, que repeteix en cada Ple on surt el tema: “Virgencita, virgencita, que me quede como estoy”. Curiosament, avui aquesta mateixa dita la repetirà el líder d’ERC, Carles Vega. En aquesta ocasió el senyor Vilella afegirà que “el bloc del 155 és el bloc del sentit comú”. Tot plegat per justificar el seu “sí” a tot.

Nosaltres votem “no” perquè hi ha una evidència aclaparadora. Unes ordenances sorgides d’un pacte de dretes (PSC+Cs+PP) només poden ser unes ordenances de dretes.

Seguim.

I amb l’expedient sobre la proposta d’aprovació de les bases per a la convocatòria del lloc de treball de Coordinador/a de Cultura arriba la primera esbatussada del dia. Un expedient que recull les dues grans mentides d’aquest Ajuntament quan parlem de càrrecs de confiança: els eventuals encoberts i la lliure designació.

De la lliure designació ja n’hem parlat abastament. La nostra oposició és clara i ferma. Avui aprofitem per parlar del que es coneix com a “eventuals encoberts”, els antics directors dels organismes autònoms reconvertits (en el moment de la seva dissolució i amb un simple canvi de nom) d’eventuals a funcionaris. Inacceptable. Perquè la llei el que preveu és que es faci un procés selectiu en què tots els funcionaris A de la casa puguin presentar-se, segons mèrits i capacitats en la matèria que es tracta. Un procés que mai s’ha fet.

I avui, a conseqüència de la jubilació de la persona que ocupava aquest càrrec d’eventual encobert a Cultura, ens tornen a passar la mà per la cara. Persistir en la figura del Coordinador de Cultura és passar-se pel folre l’Informe del Pla estratègic de Cultura, que el mateix equip de govern va encarregar, i on es subratllava, per sobre de tot, que calia donar més protagonisme als i les treballadores de la Regidoria. Si els cal més càrrecs de confiança, que apareguin al cartipàs com a tals. Prou d’eventuals encoberts.

La bomba dialèctica esclata quan afirmem que la Junta de personal valida aquesta proposta més per ignorància que per altra cosa. Ens expliquem. Estem convençuts que es dóna el vistiplau a l’expedient sense que l’equip de govern els hagi facilitat totes les dades necessàries. Costa de creure que els sindicats de la casa validessin el tema dels eventuals encoberts si disposessin de tota la informació i documentació necessària. L’històric del cas, en aquest supòsit, és essencial.

Allò delicat de treure a la llum aquest tema (fins avui no s’havia fet mai), es demostra amb la duresa dels atacs verbals de la tinent d’alcalde, Montse Mínguez, i la falta de respecte de la regidora de cultura, Montse Parra i, ves per on, de la regidora de Ciutadans, Ángeles Ribes (que s’apunta a un bombardeig). Trist tot plegat. I més quan les regidores Mínguez i Parra saben perfectament del que parlem. La senyora Ribes crida i gesticula des de la ignorància, res de nou. Aquest cop, però, als passadissos del saló de plens es passa de la ratlla. Ho tindrem molt en compte.

Arriba l’urbanisme. Ens volen fer passar la privatització del servei de zona blava i de la grua sota el títol de “Contracte de serveis per a la mobilitat sostenible”. No cola. Sembla que l’equip de govern es dóna pressa en privatitzar tots els serveis i espais públics disponibles abans del mes de maig vinent. Un “no” com una casa de pagès.

Seguim amb el tema dels boscos urbans. Avui no hi ha res senzill. Ens hi entrampem una hora de rellotge amb tecnicismes, burocràcia i reparaments diversos. El nou regidor del PSC, Joan Queralt, està al·lucinant amb la jornada d’avui. La seva companya, Rosa Maria Salmerón, molt més bregada, se’l mira i li recomana calma.

S’aprova la modificació de l’ordenança municipal de circulació de vianants i vehicles de Lleida. Concretament la part que regula l’ús dels patinets elèctrics. El tema, però, es vincula directament amb els i les usuàries de la bicicleta, que són els que hauran de compartir un inacabat i segmentat carril bici, i bona part de les seves normes i restriccions. Per això demanen que l’expedient es deixi sobre la taula i es consensuïn les possibles modificacions amb la gent d’En bici per Lleida i BACC Lleida.

El “no” del nou alcalde és sorprenent, tenint en compte el seu tarannà dialogant en altres ocasions en el tema de la mobilitat sostenible. Que presentin al·legacions quan s’exposi públicament la modificació, no abans. Una llàstima, i un greu error.

Al bell mig del debat, el regidor del Comú de Lleida (Pirata a estones) deixa anar una frase al mes pur estil del mestre Yoda (“La guerra de les galàxies”): “Preocupats estem”. Més endavant en dirà alguna altra per l’estil. Només li falta l’espasa làser.

Votem que “no” a una proposta d’usos per al Mercat del Pla que, teòricament, respon a un procés participatiu del qual encara no n’hem sabut trobar els resultats enlloc. Un projecte que no deixa cap espai als veïns i veïnes, ni a les botigues de barri i que ens temem serà una nova bombolla. Avisats esteu.

Sense mocions d’entitats, passem de ple a les mocions dels grups municipals.

Una del Comú de Lleida sobre pobresa energètica. Sí a tot, però afegim, alt i clar: “Com podem parlar a l’Ajuntament de pobresa energètica quan el regidor Joan Gómez justifica que persones amb menors puguin dormir al carrer només per un suposat mal comportament?”. La brega es reinicia. Entre tant de soroll de sabres i tancament de files, nosaltres en demanem la dimissió immediata: #GómezDimissió

Entre discurs i discurs fem torns per dinar. En un racó de la sala de premsa el regidor Paco Cerdà, abans democristià, ara pedecatenc, fotent-se un entrepà de barra de mig, de llom amb mostassa, una beguda de cola i un cafè. Un règim flexible, pel que es veu.

Arriba el torn de la nostra moció sobre el dret a vot de totes les persones residents. Un dret bàsic imprescindible per garantir una plena ciutadania i esdevenir una democràcia real en una societat justa i igualitària. Que tothom que viu i resideix a Lleida pugui anar a votar, independentment de la seva nacionalitat o país d’origen. No és tant complicat, oi? Doncs amb el seu menyspreu característic, PSC, Ciutadans i PP tombem una moció tant elemental i bàsica.

Quina infinita tristor. Perquè reconèixer el dret a la participació política a totes les persones que formen part de la comunitat implica assumir com a positiva la diversitat cultural i fent-ho contribuïm a la cohesió social dels nostres barris que, entenem, és l’objectiu comú.

El millor resum al despropòsit que suposa aquest “no” el trobem en la reflexió del company Llibert Reixach: “Després de quatre anys encara em sorprèn com voten en contra (referint-se al PSC) de coses tant bàsiques”. Doncs sí, a tu i a totes, amic. Seguim la lluita.

Quan surt la moció del rei que porta el PdCat, els partits del règim del 78 tanquen files desesperadament.

La senyora Dolors López (PP) proclama que prefereix un rei puter i estafador a un president com el senyor Torra, legítimament escollit per un Parlament. A aquesta dona algú li hauria de dir que després de més de vint anys de viure de la paga de càrrec públic potser ja és hora de retirar-se. I la senyora Ángeles Ribes (Cs) rebla que a aquest rei que tant odiem li van donar suport personatges com Roca Junyent, “que no son canarios o algo raro”. Avui no ens tallem les venes de miracle. Més soroll de fons, quanta vacuïtat.

Acabem el ple més rocós i dur que recordem. No marxem a casa, però. Encara ens queda feina. Trobar-nos amb el col·lectiu d’afectades per l’estafa d’Idental (el exemple de llibre de com el capitalisme s’acarnissa amb les classes populars) i assistir a la xerrada que l’esquerra independentista du a terme en el marc de les jornades organitzades per la Baula al voltant de l’aniversari del bombardeig feixista del 2 de novembre de 1937. Lleida, al costat de les ciutats germanes de sang: Durango, Guernika i Granollers. En el marc de la xerrada, l’historiador garriguenc, Marc Macià, rebla el clau: “Fins al 1982 no es van poder exposar les fotos del bombardeig feixista a Lleida d’Agustí Centelles a la nostra ciutat”.

Ens acomiadem amb el ja habitual 1×1.

Després de tants crits, una mica de silenci i pau mentre consultem, tranquil·lament, les prestatgeries de la Biblioteca del Ple.

  1. Félix Larrosa / El senyor de les mosques (William Golding, 1954).

Un oportunitat per crear un món nou. Tristament acaben manant els mateixos i el que és pitjor, amb les mateixes maneres de sempre.

  1. Montse Mínguez / American Psycho (Easton Ellis, 1991).

La història d’un “yuppie” assassí. Violència sense explicació. La culpa del seu comportament la té un cert buit existencial.

  1. Xavier Rodamilans / El metge (Noah Gordon, 1986).

El personatge ho deixa tot i es dedica a allò que realment se li dóna bé, la medicina. Cirurgià aquí i metge a l’altra punta de món.

  1. Montse Parra / La carretera (Cormac McCarthy, 2006).

La lluita per la supervivència en un món completament destruït. Ja no queda res del que va ser.

  1. Rafel Peris / No son tontos, son gigantes (Ramon Rubinat, 2012).

L’autor intenta tirar endavant un negoci a la nostra ciutat. Diari d’una missió impossible (i insuportable).

  1. Joan Gómez / El sopar dels idiotes (Francis Weber, 1993).

Quan convides algú a casa teva per fer-te uns riures i la cosa acaba convertint-se en un malson.

  1. Sara Mestres / Misery (Stephen King, 1987).

Una dona que vol ajudar de totes totes. Pobre de tu si li dius que no cal o li dus la contrària.

  1. Joan Queralt / Ulisses (James Joyce, 1922).

Quan acabes d’arribar al club de lectors d’aquesta biblioteca sempre dius que l’has llegit, però no és veritat.

  1. Rosa Maria Salmerón / Aloma (Mercè Rodoreda, 1936).

La pèrdua de la innocència d’una noia en el context d’una família desfeta.

  1. Toni Postius, Carme Culleré, Paco Cerdà, Cristina Simó i Marta Gispert / Víctus (Albert Sánchez Piñol, 2912).

En un moment clau de la història de Catalunya, els que han manat des de sempre tenen a les seves mans la decisió que pot canviar el destí del país i obtenir una victòria. Només han de jugar brut, com ho fa l’enemic. Al final decideixen no fer-ho i, amb els lliris a la mà, tot se’n va a la merda.

  1. Ángeles Ribes, José Luís Osorio i José Maria Córdoba / Els fets de l’1 d’octubre (Jaume Barrull; Edu Bayes; Josep Lluís Carod-Rovira; Anna Gabriel; Gemma Garcia; Jordi Graupera; Santi Iglesias; Toni Prim; Tjerk van der Meulen; Maria Vila, 2017).

Recull d’imatges per entregar al jutge Llarena. Demostra clarament com l’1 d’octubre les lleidatanes i lleidatans van agredir a la valenta policia espanyola, la mateixa que dies després van córrer a felicitar i abraçar per la seva entrega davant els atacs de l’horda separatista.

  1. Daniel Rubio / L’estany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (Robert Louis Stevenson, 1886).

Una bona persona que, quan treu el costat fosc, fot molta por.

  1. Carles Vega / Puta pasta (Emili Bayo, 2015)

Un lingüista al que li proposen una feina molt senzilla. La cosa es mou entre Lleida i Barcelona i saps, des del minut zero, que de senzilla res de res.

  1. Josep Maria Baiget / La vuelta al mundo en bicicleta (Juanjo Alonso, 1993).

Un clàssic dels viatges iniciàtics en bicicleta. Viatjar sense destí, només pel plaer de fer-ho. Quan comenci a pedalar el trobarem a faltar.

  1. Núria Marín / El diari de Bridget Jones (Helen Fielding, 1996).

Tot el llibre és un diari personal. Carrera i amics, sobretot.

  1. Dolors López / Me’n vaig (Pepe Rubianes, 2007).

Un actor perseguit per l’extrema dreta per haver dit que la unitat d’Espanya li suava la polla per davant i per darrere.

  1. Joan Vilella / Els quatre grans (Agatha Cristie, 1927).

Molts pocs se’n recorden del capità Arthur Hastings, company d’Hèrcules Poirot.

  1. Carlos González / El artefakto (Iain M. Banks, 1994).

Una història complicada de seguir amb personatges que parlen una llengua inintel·ligible.

  1. Sergi Talamonte / El nacimiento de la República Popular de la Antártida (John Calvin Batchelor, 1994).

Un heroi incansable que condueix als desheretats de la terra a un nou lloc on viure. Que foti un fred colossal no el desanima gens ni mica.

I nosaltres les lectures del Ple d’avui les tenim clares.

  1. Pau Juvillà / Llibertat d’excepció (Beatriz Talegón, 2018).

Espanya és un gran país on es poden publicar aquests llibres.

  1. Francesc Gabarrell / Els ambaixadors (Albert Villaró, 2014).

Si quan arriba la República Catalana ja s’ha fet vell vol ser Mossèn Farràs.

Pau Juvillà i Francesc Gabarrell, regidors de la Crida per Lleida-CUP

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria