selfie_2017-06-20

Referèndum versus “la Roja”

Crònica del Ple sobre l’estat de la ciutat del dia 20 de juny de 2017

Un nou Ple sobre l’estat de la ciutat. El nostre segon en aquest intensos dos anys de mandat.

Entrem al Saló de Plens amb el somriure de la Clara, que ens acompanya, i amb la Gemma a casa, envoltada de Diazepams i d’altres drogues (legals) per un maleït dolor d’esquena. Sabem, però, que malgrat tot estarà atenta a la pantalla.

Tot just arribem i ens trobem amb l’Adrià, aquell càmera de Lleida TV al qual li vam saquejar unes quantes galetes en un ple anterior, i que ens vam comprometre a tornar-li. Hem fallat, ens n’hem oblidat completament. El càstig? Doble ració d’Oreos pel proper ple. Paraula de cridaries.

Monstre_galetes

On és avui el director del diari degà de Lleida? El trobem a faltar. Serà allò del “ritual de lo habitual” que deien els Jane’s Addiction.

La selfie de rigor ve acompanyada de la promesa de fer-nos-en una al final del mandat (la darrera d’aquests dos regidors) amb la nostra companya de bancada, la regidora Sara Mestres. Dóna-ho per fet.

Som-hi.

Arriba el discurs triomfalista (i ens quedem curts) d’un alcalde que repeteix molts cops la paraula “empresa” i poques vegades el mot “persones”. Que, des de la desmemòria aguda, torna a parlar de “construir”, “edificar” i “aixecar”. Totxo i més totxo fins a l’Apocalipsi final. Que apel·la a la “legalitat vigent” per negar el dret a vot de les lleidatanes i lleidatans el proper dia 1 d’octubre. Que afirma, sense enrojolar, que Lleida “té els millors serveis socials de tota Catalunya”. Que parla de l’efecte crida en una ciutat que té privatitzat l’alberg municipal; que consenteix que les persones temporeres dormin al carrer (i tot just acabem d’iniciar la campanya); que gestiona, sota mínims pressupostaris i humans, uns serveis socials privatitzats en moltes de les seves funcions, impregnats de l’assistencialisme del seu regidor, Xavier Rodamilans.

Zero autocrítica. Aquesta és la Lleida que tenim. Trista, isolada, esgotada, mancada de motivació i esperança, com la majoria de regidors i regidores de l’equip de govern, que semblen estar de tornada de tot. Des de l’atrinxerament, des del corporativisme absurd en decisions que surten directament des del despatx d’alcaldia, i que no tenen el més mínim suport popular (Parc de les Arts, Museu del Clima…).

Ens toca.

Tenim clar que la mesura, dramàtica, de l’estat de la ciutat ens la va donar a finals de maig una entitat tan poc sospitosa de ser anticapitalista i d’esquerres com Creu Roja, amb un titular feridor: “La pobresa es cronifica a Lleida”. El subtítol reblava el clau d’aquest model de ciutat que ha preferit construir Llotges milionàries i tancar albergs públics: “Ponent és la demarcació catalana on aquesta situació és més persistent i afecta el 63% d’usuaris”.

Ens preguntem si en aquest context, una ciutat que supera en 22 punts la mitjana de Catalunya pel que fa al tema de la pobresa endèmica, algú és capaç de mantenir i suportar el més mínim discurs triomfalista. La resposta, evidentment, és que no.

suicidi

També tenim clar que la qualitat democràtica de la nostra ciutat es mesurarà, des d’ara i fins al dia 1 d’octubre de 2017, en la voluntat d’aquest equip de govern, d’aquest alcalde “triomfant”, de garantir i fomentar la participació en un referèndum que ha de definir el nostre futur col·lectiu. Desgraciadament, sabem la resposta abans de fer la pregunta. L’enrocament al qual els aboca l’acord de govern amb Ciudadanos i Partit Popular. Un acord amb el qual la ciutat perd bous i esquelles, i que l’acosta més a aquella famosa “Región del Ebro” que es va construir des del “leridanismo” que no pas a la veritable capital del Ponent català.

I malgrat tot, però, no deixa de sorprendre’ns la fúria amb què un partit anomenat socialista i català defensa les tesis de l’espanyolisme més recalcitrant, el partidari de l’ordre i la llei, del “todo atadao y bien atado”. Cal tanta ràbia? Cal tanta fúria, senyores i senyors del PSC de Lleida? Diríem que no.

Però som optimistes quan veiem la gent de la Plataforma del Parc de les Arts, de Marea Blanca, de Mariola en Moviment, de l’ANC o de tants altres col·lectius i entitats que conformen la Lleida que busca sortir del pou, que intenta superar-se i anar a millor bé, la que s’empodera i aixeca la veu en defensa de la col·lectivitat, dels espais públics, de la sanitat pública, la que defensa que no existeix memòria sense justícia.

Acabats els discursos dels partits se’ns escapa un somriure quan el PP parla “dels grups que estan a l’oposició”. O quan Ciutadans, en un atac de sinceritat absoluta, confessa que “seis mil personas nos eligieron para dirigir este barco” (com ho estan fent, i vaja si ho estan fent!). O quan la regidora Montse Mínguez clama que el PSC “és un partit d’esquerres, municipalista i catalanista, i ho demostren els fets”, mentre la portaveu del PP somriu i agraeix públicament a l’equip de govern la seva negativa a cedir espais municipals per al referèndum.

non-sense

Ens quedem amb algunes parts significatives dels diferents discursos. La del PP, quan confessa que, com estem repetint des de fa temps, la Llotja sí que ha costat diners als lleidatans i lleidatanes. La de Ciutadans, que seria bàsicament bilingüisme absurd, orgull d’haver impedit l’entrada de Lleida a l’AMI (Associació de Municipis per la Independència) i lleialtat, tota la lleialtat institucional que calgui perquè Lleida contribueixi, més que ningú, a la “indisolubilidad de la nación española”. Ens sembla que ja veiem els tancs escalfant motors i canons per esclafar urnes.

I una darrera, la del regidor “charro” del Comú de Lleida, que afirma “que el castellano nunca, never, jamais, mai, ha sido un problema, ni falta de derechos ni libertades. Ni incluso antes que Ciudadanos entrara en la Paeria”. Bona aquesta.

A la nostra bancada hi fa fred. I la Sara Mestres, fent de manetes, tapa la sortida d’aire condicionat amb un tros de cinta americana, que ha tret de vés a saber on, però que resulta d’allò més efectiva. Gràcies.

Com diu el company Josep Maria Baiget d’ERC, “la política o la fas o te la fan”. I així ho fem. Comencem a explicar les tres propostes de resolució que hem dut a aquest Ple.

Que s’estudiïn, coincidint amb el final de la concessió, la possibilitat de recuperar la gestió pública del servei de recollida de brossa. Que es cedeixin locals municipals per a la realització del referèndum el dia 1 d’octubre. I que s’organitzi una recepció oficial a les persones temporeres que cada any vénen a treballar a la nostra ciutat.

No rotund a les dues primeres i, curiosament, vot favorable al reconeixement de la ciutat a tots aquells i aquelles que cada any vénen a treballar en la campanya de la fruita de la mà de PSC, Ciutadans i PP. Inexplicable l’abstenció del PDCat i ERC en aquest tema, i dolorosa (per absolutament inesperada) la del Comú de Lleida.

En el moment de les votacions apareix una “nova regidora” enviada pel diari Segre, armada amb una càmera, però que no s’atreveix a votar.

El somriure final per un Ple sobre l’estat de la ciutat que ha constatat, com mai, l’abisme que ens separa d’un equip de govern, d’un tripartit, que demà haurà aconseguit el titular que volia als diaris La Razón o ABC, i que sortirà destacat a les notícies d’Intereconomia o 13TV: “ Lérida dice NO al referèndum i SÍ a la Roja”.

Directes al seu abisme. Nosaltres, amb el somriure de la revolta, seguirem treballant, seguirem lluitant per enderrocar el seus murs, per la justícia social i la llibertat del poble.

Pau Juvillà i Francesc Gabarrell, regidors de la Crida per Lleida-CUP

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria