Què li passa al doctor?

Crònica del ple del 30 de novembre de 2018

Avui serà curt. Avui sí que sí. Avui a dinar a casa. Segurament anteriors experiències ens impedeixen afirmar-ho amb la rotunditat que caldria, però per començar esmorzem menys que altres vegades. I ho fem acompanyats per la Selena, una de les reporteres gràfiques del diari degà de Ponent. Amb els seu somriure i les seves històries comencem el dia molt millor.

A la bancada ens fem la selfie de rigor. Dues samarretes: els mítics Motörhead i Valtonyc: Injúries a la Corona FC. El vell i el nou sempre junts, sempre a punt.

Arrenquem amb només un expedient de ple a debat, el del plec de clàusules per a la millora del ferm en dos camins a l’Horta. Cada cop que surt un plec per arreglar carreteres demanem que s’hi incloguin clàusules mediambientals. I cada cop obtenim la mateixa resposta, zero. Aquest cop ens plantem. Votem “no”. Tres anys de feina ha costat incloure clàusules socials en les contractacions d’aquest Ajuntament. Esperem que no en costi tres més posar-ne de mediambientals.

En la seva resposta, el PSC fa rodar la ruleta de la demagògia. Avui ens pot tocar el número d’utilitzar els funcionaris com a escuts o bé el de dir que estem contra tot i tothom. Quan s’atura la bola ens ha tocat el segon. La Crida està en contra de l’Horta (i ja posats, a favor del canvi climàtic, i de que matin foques a l’Àrtic…).

Al mig del debat ressona una sirena de la policia al carrer. La Sara Mestres agafa el mòbil immediatament. Ella sempre a punt!

Anem a tal velocitat que, quan arriben les mocions de les entitats, encara no han arribat cap de les seves representants. Mentre esperem obrim el foc amb la nostra moció. Demanem remunicipalitzar el Servei d’Atenció Domiciliària (SAD), un negoci on el marge econòmic de l’empresa concessionària surt de les hores i el sou de les treballadores.

Al SAD de Lleida la precarietat té nom de dona.

La resposta del regidor de caritat social, Xavier Rodamilans, és molt dura. Menystenint les nostres afirmacions i negant la precarietat del servei. I, com sempre, des d’una encesa defensa de les privatitzacions. Tot plegat acaba com ja prevèiem, amb el tripartit de dretes, Ciutadans, Partit Popular i PSC, passant com una piconadora per sobre de la nostra moció. Quan es tracta de recuperar serveis públics privatitzats, a Lleida l’esquerra sempre perd. Caldrà ser molt valentes i, amb la mirada posada en l’horitzó 2019, revertir aquest model d’una vegada per totes.

El regidor Joan Queralt torna al seu seient amb un sarpat de caramels, la millor reserva estratègica de sucre. Amb dos plens n’ha tingut prou per aprendre’n. Li augurem un bon futur.

Les representants de les entitats ja són a la sala.

Els primers en presentar la seva moció és la UGT, per al retorn de les pagues extraordinàries dels anys 2013 i 2014 i altres drets retallats als empleats i empleades de la Generalitat de Catalunya. Després de la vaga del 29 de novembre, on no hi eren ni la UGT ni CCOO, ens abstenim a una moció, que, al nostre parer, és queda molt curta. Totalment a favor de recuperar el poder adquisitiu dels funcionaris públics, però creiem que cal anar més enllà. Cal confrontar models amb l’actual Govern de la Generalitat i l’Estat Espanyol, cal abandonar la concertació i el pacte perpetus i apostar per l’apoderament i l’agudització del conflicte.

I arriba l’hora dels grisos. Aquell moment en què algun regidor o regidora (normalment del PSC) ens recorda els dies en què corria davant de la policia franquista. Avui, malauradament, correrien darrere.

Al ple, però, també hi ha instants que val la pena recordar. Aprovem per unanimitat la moció d’IDENTAL per fer costat a les persones afectades per una de les estafes més sanguinàries de l’Estat. Un robatori que es va acarnissar amb les classes populars i les persones més vulnerables. Feinada immensa de l’Eva i de tota la seva colla. No defalliu.

Tornem a les mocions dels grups.

Votem “sí” a la moció del Comú per ampliar l’habitatge social, tot i que també se’ns queda curta. Proposem l’ampliació de 5 a 10 anys de contracte i l’establiment de preferències en la seva assignació segons criteris de gènere i atenent primer a les famílies monoparentals. Finalment no s’han inclòs. I ni que ho asseguin fet. Altre cop el tripartit, PSC, Ciutadans i PP, tomba la moció. Per habitatge social, tampoc els hi surt res.

A favor de la moció d’ERC per estudiar la implantació del bus nocturn a la nostra ciutat. No pot ser que en una ciutat com Lleida no hi hagin autobusos a partir de les 10 de la nit, tant per la gent que vol gaudir de l’oci, com pels treballadors i treballadores que fan horari nocturn. Cal un estudi que compti amb la participació dels veïns i veïnes, i de tots els col·lectius implicats.

Arriba el moment “viatge astral”. En absència del Paer en Cap, és la Regidora d’Economia qui dóna els torns de paraula. I com que li toca parlar a ella, que caram, se la dóna a si mateixa: “Té la paraula la senyora Montse Mínguez” diu. Unes risses després de prop de quatre hores de ple són més que terapèutiques.

En la moció del grup del PDCat per recuperar la llum als carrers de Lleida li surt la vena poètica al regidor d’ERC, Carles Vega tot dient “quan les boires s’ensenyoreixen de la nostra ciutat…” qual Màrius Torres, només li falta allò de “la ciutat d’ideals que volíem bastir…”.

Nosaltres ho tenim clar. Aquest moció rebla en el clau del que suposen les privatitzacions, no sols pel que fa a l’enllumenat, sinó també a la resta de serveis públics que la Paeria ha lliurat a empreses privades: pèrdua del control democràtic del servei, precarietat laboral i cerca de la rendibilitat en detriment de la seva universalitat. Sí a tot.

El rush final arriba amb la moció del propi PSC per reclamar mesures que pal·liïn la situació dels MENA (menors no acompanyats) a la ciutat. Sorpresa majúscula quan se’ns entrega un redactat final que obvia l’acord a què havíem arribat la nit abans amb el Regidor Xavier Rodamilans.

Les nostres aportacions anaven en la línia de suprimir (en uns acords que majoritàriament compartim) la paraula “corresponsabilitat” quan es parla de les comunitats magrebines o africanes establertes a Lleida. Això no funciona així. Ningú exigeix la corresponsabilitat de la població espanyola pels fets que algun o alguna espanyola pugui dur a terme. Vindria ser: “Aquests nois vostres que campen sols ara us els mengeu…”. És una visió eminentment racista perquè els corresponsabilitza en virtut de l’ètnia o país dels menors. Diríem que el que cal és interpel·lar les entitats de persones migrades en el sentit de la col·laboració, però no només a ells, sinó a la societat en totes les seves vessants. Això és una altra cosa, i és l’esmena que proposem al regidor Xavier Rodamilans el dia 29 per la nit i que, en principi, consensuem via whatsapp.

Per això no entenem el canvi d’opinió del senyor Rodamilans sense avisar-nos, mentint descaradament sobre el que havíem proposat i negant qualsevol acord previ. Descobrim a les clares que, en realitat, tot ha estat un muntatge, que mai hi ha hagut una voluntat d’acord amb el nostre grup. I més quan veiem que, en el redactat final, apareix el logo de Ciutadans al costat del PSC. Una moció contra el racisme i la xenofòbia signada per un partit que no dubtarà en pactar amb la ultradreta racista i xenòfoba de VOX si ho creu convenient. Tot en ordre en aquest manicomi de la política.

Quan el Paer en Cap cedeix la paraula al senyor Rodamilans l’anomena “Doctor Rodamilans”. Ves que a partir d’ara l’alcalde no s’adreci als i les regidores pel seu títol o professió. Quina bajanada. El que sí que queda clar és que l’eminent doctor no es troba bé, no. Pateix de classisme agut amb episodis de mentida instintiva. I que no ens pot veure, vaja.

Final. Avui clavat. Cinc horetes de ple ordinari (el més curt que recordem) i a dinar a casa. El to agre i la confrontació no afluixa. Vénen mesos molts durs. La lluita continua.

Abans de marxar, l’1×1 final, dedicat als invisibles del ple. A tots aquells i aquelles que, mentre ens esbatussem, sou al peu del canó supervisant, explicant, narrant, traduint, comentant, gravant hores i hores d’imatges i veu i, segurament, maleint-nos per haver de treballar fins a les tantes. Gràcies per ser-hi. Des d’aquí el nostre petit homenatge, amb una mica d’humor (que no falti).

Josep Maria el Maharajà (Lleida TV) Abans i desprès del ple no para de currar, muntant i desmuntant equips, però tan bon punt comença se’l passa tot assegut al seu tron, donant ordres i controlant que tot funcioni.

Xavi, el llest (Lleida TV) Mentre tothom té càmeres fixes, ell té una mòbil. Assegut a la taula vigila el zoo. A la samarreta Don’t obey, read (no obeïu, llegiu).

Adrià, el previsor (Lleida TV) Ja li pots dir que el ple acabarà a les dos. És gat vell i sempre porta reserves estratègiques d’energia per no defallir.

Roger, l’espartà (Lleida TV) Tot el ple de peu, aguantant els debats sense ni tan sols parpellejar.

Jorge, el concentrat (Lleida TV) Sembla que no hi sigui, “impassible al desaliento”.

Ricard, el Dembelé (Lleida TV) Surt a les segones parts per substituir algun company cansat i revolucionar l’equip.

Miquel, l’anguila (Ciutat de Lleida) Esmunyedís. Apareix i desapareix. Diries que no ha estat atent, però sempre clava la notícia.

Salva, l’home orquestra (ACN) Sempre atabalat, mentre tuiteja, escriu a la llibreta, fa fotos i grava amb la càmera.

Selena i Magda, les Thelma i Louise del ple (La Manyana i Segre) Dues generacions de premsa gràfica. Podrien fer una road movie amb les seves històries.

Diego, el veterà (La Manyana) Assegut en una taula a banda, només li falta un cigarret i un vas de whisky. Referent.

Santi, l’estilet (Segre) Boníssim en la definició i el regat. Jove promesa del planter.

Eduard i Dolors, caps de taula (Premsa Paeria) Bregats en premsa, ara controlen el “cotarro”.

Míriam, la marathon woman (Ua1) Corredora de fons, aguanta tot el ple, tuiteja i fa ràdio sense defallir. Quan acaba encara manté el somriure.

Sandra i Laura, les atletes (Llenguatge de sords) Estar tot el ple traduint a la velocitat amb què parlem alguns requereix una forma física excepcional.

Jesús, Jordi, Elisabet, Montse i Luisa, el públic d’una obra de la Fura dels Baus (secretaria, intervenció, oficial major i tresoreria) Estan tota l’estona patint perquè no els toqui sortir a l’escenari.

Jordi, Lluís i Manel, omnipresents (majordomia) N’han vist passar molts, i en veuran passar molts més. Atents a tot i tothom, sempre amb un somriure.

I els absents d’avui, però sempre presents.

Ignasi, l’Spin Doctor (La Manyana) Arriba a primera hora, fa dos o tres cafès i tres o quatre cigarrets abans de prendre la temperatura del ple. Amb mitja horeta en té més que suficient.

Quique, Porco Bravo (Llenguatge de sords) Seria més atleta de concerts de pogo que de gimnàs.

Sònia, ratonil (Segre) La Messi del ple. Domina el ziga-zaga a la perfecció per entendre i interpretar aquest zoo.

Alvar, el Paulinho (Nació Digital) Fa poques intervencions però quan les fa es nota.

Pau Juvillà i Francesc Gabarrell, regidors de la Crida per Lleida-CUP

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria