LleidaFeminista

NO ÉS NO

Crònica del ple del dia 7 d’octubre de 2016

Selfie-set-2016

Desentrenats. Dos mesos llargs des del darrer ple, i aquest (el de setembre passat a l’octubre) ens agafa desentrenats, freds, però amb ganes d’entrar al camp. Després d’una llarga nit de deliberacions i negociacions, cometem l’error d’esmorzar poc, amb l’optimisme a l’horitzó d’una sessió que creiem no s’allargarà gaire més enllà del migdia.

Al final, més de vuit hores de ple. S’acabarà el mandat i en això del càlcul horari seguirem igual de passerells.

No canvia el “ritual de lo habitual”. Preguntes al decrets que es porten al ple. Qüestionem novament el funcionament de l’Alberg Jericó, el menjador del qual, després d’anys i anys d’exercir la seva funció, descobrim que no s’havia registrat com a tal, ni demanat els permisos pertinents per a funcionar com a menjador social fins fa pocs mesos. I després ens diuen “tiquismiquis” i busca raons. Si és que sembla que ho facin a posta!

marmota

Malgrat tot, la primera bona notícia arriba aviadet. El paer en cap anuncia que el ple durà a aprovació l’acord d’agermanament entre Lleida i Xàtiva. Ep, socarrats i socarrades, finalment restablirem els llaços que Felip V va voler trencar i compartirem anhels i desitjos. Ens hi posarem realment a fons , no en dubteu.

Xativa-Renaix

En un moment determinat de la llarga llista de decrets posats sobre la taula, el regidor del Comú de Lleida, Carlos González, diu: “Leo en castellano para que todos me entiendan”. No caldria, senyor González, l’entenem perfectament en català, i li agraïm l’esforç que fa per parlar-lo.

astorat

Deixem enrere l’espessor administrativa, i després d’una abstenció positiva al merder del nomenament d’un nou director tècnic per als equipaments teatrals públics de la ciutat (sobre el qual caldria pàgines i pàgines de reflexió), arriba la primera gran confrontació d’aquest ple.

Phenakistoscope_3g07692b

Arriba el “no és no”. Arriba l’oposició frontal a l’aprovació del Compte General de l’any 2015, el tancament definitiu del pressupost i el conjunt de comptes municipals de l’exercici anterior, i que serveix per analitzar i posicionar-se políticament (malgrat el que diguin els socis taronja de l’equip de govern) sobre el grau de compliment de les previsions —ingressos i despeses— fetes en l’aprovació del pressupost.

Un compte general, reflex d’uns pressupostos que inclouen, entre d’altres, una EMU en fallida i una teranyina de fundacions agrupades al voltant de La Llotja (pou sense fons per al diner públic) que requereix un autèntic exercici d’enginyeria aplicada per poder-ne treure l’entrellat. No cal donar-hi més tombs. Aquest cop no és no.

NoEsNo

Han cantat línia. Surt el premi de la “perplexitat”, aquell moment del ple en que alguna de les regidores o regidors dels diferents grups expressa la seva perplexitat per alguna cosa. En aquest cas és la primera tinent d’alcalde de Ciutadans, que en la línia que ens té acostumats, expressa la seva perplexitat i indignació per la no aprovació del compte general 2015. Retrets i alliçonaments a la resta de grups que no deixaran mai de sorprendre’ns si, com diuen ells, són també oposició.

Coi, senyora Ribes, si s’enfada més vostè que qualsevol altra de l’equip de govern! Bé, per ser justos, en aquest cas el duet Pimpinela el duu a terme amb l’alcalde, Àngel Ros, que també fa gala de la seva “enfadamenta” i capacitat de melodrama.

No és la nostra música, no són les nostres cançons. No és no. Diguin el que diguin, nosaltres som aquí per fer política (des de l’esquerra independentista popular i transformadora, evidentment), per tant, no al compte general, no a una gestió econòmica que ja vàrem reprovar en el seu moment. Al bell mig, alguns segueixen amb el reguitzell de tòpics, com el senyor Vilella del PP, que parla de “Fer-se trampes al solitari”. Grans clàssics.

Aquí obrim un petit parèntesi. Malgrat després l’equip de govern votarà no a alguna de les nostres propostes a la moció per assolir un ajuntament més feminista, la regidora del PSC, Montse Mínguez, fa una reflexió molt encertada i que subscrivim completament: per què quan una dona crida és histerisme, però si ho fa un home és contundència?.

Amb cares de pomes agres, mirant-nos des de l’estrada presidencial, seguim, que queda molta teca i ja anem tard. Se’ns recorda que hi ha una boda al Saló de Plens a les 19.00 hores.

Pinta que tornarem a perdre la cerveseta que hem apostat amb un treballador de LleidaTV sobre si acabarem abans o després de les 17.00 hores. Anem cap a un final pels volts de les 18.00, que sembla que no n’aprenguem!

Tantes hores asseguts, i amb la por del síndrome de la classe turista, sortim a estirar les cames. Pel vestíbul, converses amb un conegut periodista de la radio, aprofitant que un dels dos porta una samarreta del Sankt Pauli. Parlem de la UE Lleida, ara Lleida Esportiu, i de l’argentí Gustavo Jorge Acosta, que vingué d’Hamburg a Lleida. Ep, això ens recorda que algun dia haurem de parlar de la gespa del Camp d’Esports.

FC_St_Pauli_skull_and_crossbones.svg

Seguim. Ens abstenim a una ordenança de neteja viària i de gestió de residus de la Paeria perquè creiem que cal anar més enllà de la proposta que ens porta l’equip de govern. Defensem “el porta a porta” i el SDRE. Apostem perquè l’activitat que genera la indústria gestioni els seus propis residus. Volem una ordenança que permeti assolir un índex de recollida selectiva important. Ah, i donem tot el nostre suport a la proposta d’ERC, que amb la veu experta del regidor Josep Maria Baiget, proposa establir sancions en funció de la renda. Prenem nota de cara a les ordenances.

I arriba l’hora de les entitats. En aquest ple, dues mocions: una promoguda per diferents associacions protectores d’animals i entitats animalistes, i una altra de l’Associació Slow Shop Lleida.

Sí a què l’Ajuntament, sense que negligeixi en les seves obligacions, signi un conveni de col·laboració perquè totes aquelles i aquells que estimen els animals (entre els quals ens incloem) puguin treballar voluntàriament, colze a colze, amb el personal de la canera municipal, amb l’objectiu comú del benestar dels animals que hi viuen.

Canera

I sí, també, a la reforma horària, perquè fer-ho serveix per capgirar un sistema productiu associat a un sistema laboral de jornades inacabables, de precarietat que obliga a fer hores extra per assolir una vida digna. Diem sí, també, per acabar amb un sistema patriarcal que es sustenta en la doble jornada laboral que pateixen sistemàticament les dones.

SlowShop

Després arriben les FARC al ple de l’Ajuntament. I ho fan de la mà d’una moció impulsada pel PSC per donar suport a l’acord de Pau a Colòmbia. Evidentment sí, però recordem al PSC, i a tots els altres grups de la cambra, que el nostre és un sí a la pau a Colòmbia, però també al Sàhara o al País Basc. Que el tractament que rep la veu de Timoleón Jiménez «Timochenko» per part de l’Estat espanyol ha de ser el mateix que han de rebre Gerry Adams o Arnaldo Otegi. Volem que la pau, el perdó i la restitució que es demana per a Colòmbia es demani també per al País Basc.

Imperdible la cara que se li posa al regidor Joan Goméz (impulsor de la moció) en sentir la nostra argumentació, i previsible el menyspreu que expressa la portaveu de Ciutadans. Com deien els grans Negu Gorriak: “Hipokrisiari stop! Itxurakeriari stop!” (Stop hipocresia a la meva ciutat!).

I sense temps per respirar, la senyora Dolors Lopez del PP, fent de veu d’una de les figures més lamentables de l’actual panorama polític català, l’infaust Garcia Albiol, presenta una moció perquè el ple de l’Ajuntament de Lleida rebutgi la Resolució 263/XI del Parlament de Catalunya per la qual es ratifiquen l’informe i les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Evidentment, un no immens a renunciar a la legitimitat democràtica que ens han atorgat les urnes per prosseguir el camí irrenunciable cap a la independència, la plena llibertat política i la justícia social.

Després, una moció d’ERC de suport a la proposició de llei per a la reparació jurídica de les víctimes del franquisme on el PP es queda sol defensant la dictadura que durant anys va anorrear les llibertats individuals i col·lectives a l’Estat. Un forta olor a naftalina ens arriba de la bancada de la nostra esquerra. Tenim clar que a la futura República Catalana el feixisme no hi tindrà cabuda, i l’antifeixisme serà un valor fundacional. Cal començar a fer justícia amb aquelles i aquells que foren tant injustament tractats.

La nostra proposta de creació de mesures contra les agressions sexistes i LGTBIfòbiques queda parcialment aprovada. El PSC i C’s voten en contra que l’Ajuntament de Lleida es personi com a acusació popular en els casos d’agressions masclistes amb resultat de mort. Un proposta que recull el que ja fa la Generalitat de Catalunya a través de l’Institut Català de la Dona, i que inexplicablement, també rep la abstenció del grup municipal de Convergència i Unió. És aquella cançó de fons sobre un mal que, diuen, no vol soroll. Mentre, contemplem la feina feta en aquest sentit per ajuntaments com els de Badalona o Terrassa. A Lleida sempre enrere, ràbia i vergonya compartides.

DonesFeministes

I enmig del debat intents, una frase enigmàtica de la senyora López del PP: “Jo no sóc feminista però crec en la igualtat home-dona”. Rigueu o ploreu, vosaltres mateixes, aquí la deixem per a la reflexió.

El rush final. Una moció demanant més transparència. Una moció que, segons el Comú, és de reprovació a l’equip de govern, però que el PP (també signant) s’apressa a desmentir ràpidament en aquest sentit. I pel mig, una esmena via Whatsapp entre els morats i els taronges, que el senyor Talamonte anomena “in voce” (electrònica, deu ser).

Acabem el ple preguntant per què el PSC ha tardat quatre mesos en lliurar-nos l’informe del comitè d’experts sobre els carrers franquistes de Lleida i exigir-li que convoqui la Comissió de Carrers per debatre-ho. Entenem que no saben com explicar això de qui va ser més o menys franquista. Riurem, i ho farem fort.

PreguntaExpertsCarrersFranquistes

Marxem cap a casa mentre al nostre cap ressona la veu del Botifarra:

Vinc del cor de la Costera,
el poble dels socarrats,
allà on renaix de les cendres
el meu País Valencià”.

Pau Juvillà i Francesc Gabarrell, regidors de la Crida per Lleida-CUP

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria