Mocions i [e]mocions. Crònica d’un nou ple interminable

Entrem al ple a les 9.00 del matí, convençuts que cap a les 16.00h, a molt estirar, ja serem fora. Fins i tot hem fet plans amb la canalla per aquella mateixa tarda.  Com es nota que som nous i (una mica) passerells.

No hem arribat a les dotze hores que va durar l’anterior ple, veritable rècord Guiness, però les deu hores d’aquest  han tornar a deixar-nos sense alè. Altre cop, fracàs absolut de la nostra porra horària. Cinc ampolles d’aigua per cap, i les corresponents sortides d’amagat a miccionar i menjar algun trosset de coca cedit per algun grup municipal amic, són un bon indicatiu d’aquest dia de quaresma i dejuni mensual en què s’han convertit els plens municipals des de la nostra arribada a l’Ajuntament.

No ens queixem: gaudim, interpel·lem, lluitem, ens emocionem… Qui va dir que això de la revolució era fàcil?

Sortosament, sembla que això del treball previ a les comissions informatives comença a funcionar, i la primera part del ple va a velocitat de creuer. Solament una parada en defensa de l’escola pública, laica i de qualitat. La proposta? Que els diners que surtin de l’Ajuntament vagin únicament i exclusivament a l’escola pública, però no a la concertada o a la privada: “Qui vulgui anar a la privada que se la pagui”.

Arrencada de cavall i parada de ruc. Arriben les ordenances fiscals i l’IBI. “Tinguin un detallet amb els lleidatans”,  diu el senyor Vilella del PP. Rucs de nosaltres pensem que  demanarà que l’Ajuntament enviï un calendari, o una cosa semblant, a totes les lleidatanes i lleidatans, però es refereix a baixar 8 euros al rebut mig en habitatges, i 18 al rebut mig de les superfícies comercials.

Ups! Nosaltres volem justícia social més que detallets! (per això estem a les antípodes del PP), i abans d’entrar al saló de plens ja havíem apostat per rebaixar progressivament l’IBI al 15% de les famílies de Lleida en funció del valor del seu pis, establir ajudes per renda en lloguers i bonificar la gent de l’Horta que desenvolupi activitats de ramaderia i agricultura, amb l’objectiu de construir un parc agrari en aquest espai natural. “Mai, mai, mai defensarem mesures lineals que tractin per igual les classes desheretades i l’acumulació de capital i patrimoni en poques mans”.

Després, arriba el moment “estupefacte”, una paraula que  van repetir diverses vegades alguns partits quan anunciem que ens oposem a una sèrie de compatibilitats laborals sol·licitades al ple, que ens oposem a que qui ja té i cobra per una jornada complerta a l’Ajuntament, pugui treballar en altres llocs fora del consistori. Parlem d’un nou model social i laboral, parlem de donar oportunitats a les qui no en tenen, parlem de redistribuir el treball.

I després,  el moment que segurament més ens agrada, aquell on sentim que alguna cosa s’ha fet bé des que vam arribar a aquest consistori: el torn de les entitats, plataformes i associacions. El seu torn, la seva veu des de dins i el del nostre “SÍ” amb majúscules.

“SÍ” a la moció d’UGT per demanar una mena de renda mínima als aturats de més de 55 anys; “SÍ” a la moció de l’AMPA Pinyana perquè es faci d’un cop (va coi!!!) la nova escola; “SÍ” a la moció per una Lleida lliure del TTIP, el tractat de lliure comerç, moll de l’ós d’un sistema capitalista que volem capgirar; “SÍ” a la moció en suport (sempre, sempre i sempre) a la  PAH, exemple d’unitat popular i empoderament, i “SÍ” a la moció de la Plataforma d’Entitats Culturals de Lleida en defensa de la llengua catalana.

Aquí ens aturem.  Molt greu, molt, i molt trist que el PSC votés “NO” (un “NO” gegant i contundent) a què el català “continuï essent llengua d’ús preferent a la Paeria”. N’hem vist  de tots colors, d’aquest PSC catalano-federalista-espanyolista; i malgrat tot, no han pogut deixar de sorprendre’ns un cop més. .

I abans de les mocions dels partits, un darrer “SÍ” a la del Servei d’Emergències Mèdiques, que volen privatitzat. Acabem una mica emocionats del discurs de les que es deixen la pell cada dia per salvar vides quan diuen, davant de tothom, que no han vingut per defensar els seus drets laborals, sinó la sanitat pública. Grans!

Ja portem més de vuit hores non stop i ens comencen a picar els ulls d’aquella manera tant emprenyadora. És tard, però encara ens queda força i munició per la revolta.

Arriba un dels moments èpics del ple. Estem cansats, però ens espavilem de cop. Ciudadanos, en boca del seu número tres i professor d’història, en el moment en què es debat la moció de suport a Mas, Ortega i Rigau per haver tret les urnes al carrer el 9N, afirma que “Franco també va posar les urnes”. Ja trobàvem a faltar Franco, Hitler, Mussolini i Stalin quan es parla del procés, aquell  mantra de “nacionalismo”, “Franco”, “apocalipsis”, “abismo”…  Demanem que consti  en acta aquesta afirmació, i aquest senyor, envalentit, encara hi afegeix Corea del Nord (país on es veu que també posen urnes). Davant tanta estultícia, nosaltres, a la nostra. Sempre al costat dels qui posen de debò les urnes, no dels qui les treuen.

I al final, el darrer exemple de participació “ciudadana”: PSC, C’s i PP, aliats en contra d’una consulta per decidir col·lectivament el futur de les Basses. “Ja ens han votat, no cal preguntar més” diuen…  Quina olor a vell i a naftalina.

Deu hores. Punt i final. Acabem, sortim a la Plaça Paeria i la gent de l’Assemblea en Defensa dels Serveis Públics, Procés Constituent i Lleida Social celebren que Lleida quedi fora del TTIP.

Estem contents, malgrat tot, ens encanta estar aquí, entre mocions i emocions desfermades. Ens abracem i, amb un somriure d’orella a orella, marxem cap a casa.

Dilluns, la lluita continua.

Pau Juvillà i Francesc Gabarrell, regidors de la Crida per Lleida-CUP

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria