Llaços grocs per tothom

Crònica del ple del dia 27 d’abril de 2018

Avui la parada i fonda al Destapa’t , la fem els dos regidors sols. Esmorzem mentre sonen grans èxits ensucrats dels anys 80, una llista Spotify que ens posa una mica “tontets”, tot sigui dit. Marxem a correcuita. Hi ha convocada una Junta de portaveus extraordinària cinc minuts abans del ple (“plenillo” que dirà l’alcalde) per decidir si es dóna veu a Òmnium i ANC quan es parli sobre els presos polítics. Molt a favor, evidentment.

A la Plaça Paeria ens trobem amb una imatge que es repeteix en les darreres prèvies dels plens. La regidora trànsfuga d’Units per Avançar, Rosa Maria Salmerón, entrant a l Ajuntament flanquejada pels seus dos escortes, la Sara Mestres i el Joan Gómez. Entre cotofluixos, i així li va.

Comencem el ple amb el cor encongit i la ràbia a flor de pell per la sentència contra La Manada, feta pública el dia d’ahir. Mentre els nois d’Altsasu s’enfronten a penes de presó altíssimes, una violació en grup mereix, entre d’altres, un vot particular demanant-ne l’absolució. Quina justícia de merda.

Arrenquem amb l’aprovació de medalles a lluitadores i lluitadors antifranquistes, per les llibertats nacionals i feministes, com l’Anna Ariño o la Mercè Ciutat, avui més imprescindibles que mai.

Tot plegat discorre a una velocitat de vertigen. Tant és així que arriben les mocions i ens agafen amb els pixats al ventre. Les 10:30h, i cap entitat de les que ha de participar al ple d’avui ha arribat a la sala. Saltem, doncs, a les mocions dels grups municipals. La nostra, la que presentem per recuperar la memòria dels presoners de guerra que van aixecar el complex militar de Gardeny, també l’hem d’ajornar. Falta en Jordi Serracant, net d’un d’aquests esclaus del franquisme, que ha d’aportar el seu testimoni.

Des del seu racó a la taula presidencial, el regidor d’anti-participació, Joan Gómez, remuga i protesta. Diu que “si no hi és, espavil”. Aquest és el nivell amb el que hem de lluitar dia sí i dia també. Aquest home s’aferra a la cadira per sobre de les seves possibilitats. Afortunadament, ningú sembla fer-li massa cas i passa la següent moció, la de defensa dels CDR.

La senyora Dolors López, del PP, ho clava: “Els CDRs tenen l’objectiu de trencar l’ordre constitucional”. Quanta raó, oi? I ho rebla amb una de les seves ja mítiques frases: “Parlem de temes que importen a la gent, com ara l’atur o el paro”.

Nosaltres ho tenim clar. Signem aquesta moció perquè el ple de l’Ajuntament de Lleida reconegui el compromís per la pau i la no violència d’aquelles i aquells que van defensar els col·legis el dia 1 d’octubre. I que avui ho segueixen fent.

Res a fer, però. La piconadora del 155 que governa aquest Ajuntament és implacable. Guanya criminalitzar la dissidència. Perd la llibertat.

Mentrestant l’equip Crida va arribant. La Gemma pren el comandament des de la Bat-Cova, i la Clara ocupa posicions avançades al Saló de Plens, acompanyada del Guerau. Tothom ben atent al que s’està coent.

I arriben les mocions de les entitats.

Primer, la de la Marea Pensionista que, com en el ple de fa un mes, compareixen de nou (aquest cop amb veu pròpia) per defensar unes pensions dignes per a totes i tots. Un moviment que omple carrers i places a Catalunya i arreu de l’estat Espanyol, que ens omple d’orgull. Per nosaltres és molt injust que només la gent treballadora pagui les pensions. En aquesta lògica, per què la monarquia no només la paga el rei? O l’exèrcit, només els militars? Cal una fiscalitat progressiva que gravi el capital pel fons públic de pensions i acabi, d’una vegada per totes, amb les bonificacions empresarials.

S’aprova. En aquest cas amb el suport del PSC, el vot en contra d’aquells que han exhaurit i robat tot el que quedava dels fons de pensions, i les abstencions de Ciutadans i el PDCAT. De neoliberals i ases, n’hi ha a totes les cases.

Desprès dels pensionistes arriba el torn de la moció en memòria de Guillem Agulló, que és d’aquelles que ens toca la fibra (sensible). Obre torn el regidor “charro-catalan”, amb un al·legat a la justícia històrica que fa esment als Països Catalans. Si no estiguéssim a l’altra banda de l’hemicicle ens haguéssim aixecat a abraçar-lo.

No oblidem ni oblidarem el “Guillem, jódete”. L’infecte lema escrit en una pancarta desplegada pels seguidors ultres del València a Albacete, poc desprès de l’assassinat de Guillem Agulló. La miserable frase dibuixada en els adhesius que lluïen diversos dels assistents a la marxa “Constitucional” del 12 d’octubre de 2005 a Barcelona. La repugnant pintada que apareix impunement, cada 11 d’abril des de fa 25 anys, a casa dels seus pares.

Nosaltres tenim clar que cal reivindicar el record de Guillem Agulló perquè forma part del patrimoni i de la memòria de moltes persones, siguin independentistes o no. La seva figura és peça indispensable per a un futur de lluita i esperança. És part de la nostra terra, del país de l’olivera que encara hem de construir, del col·lectiu de l’esquerra independentista i anticapitalista. Guillem Agulló ha esdevingut un símbol en la defensa de la llibertat i contra el feixisme arreu de l’Estat. Ni oblit ni perdó.

Ni Ciudadanos ni el PP ni el PSC hi voten a favor. Seguim escrivint la memòria negra d’aquest Ajuntament, incapaç, ni tant sols, de condemnar la violència feixista. Tot plegat pot semblar etern, però no ho es. Recordeu-ho a les municipals de l’any 2019.

Sucre si us plau. Uns Smints ajuden.

Arriba l’hora de la nostra moció. Demanem, senzillament, que l’Ajuntament de Lleida, en col·laboració amb la UdL, endegui un projecte de recerca sobre la Colònia Penitenciària de Gardeny. Es tracta de posar llum sobre un període obscur de la nostra història, de descriure quines aportacions van fer els presos al Turó i en quines condicions. Un cop enllestida la recuperació de la memòria demanem, també, que s’aixequi un monument a l’actual Parc Científic en memòria de les víctimes i dels represaliats.

El PP, un partit que permet el finançament amb fons públics de la Fundación Francisco Franco, ens diu que l’Ajuntament de Lleida no ha de gastar ni un euro públic en treballs per recuperar la memòria històrica. El doble raser, la seva desvergonya és tant abismal que ens deixar espaordits.

Darrera seu, la tinent d’alcalde de Ciudadanos afegeix un “no” camuflat de problemes tècnics i el regidor Joan Gómez diu que amb aquesta moció menystenim la feina de l’Ajuntament i que “el feixisme no sols el fan els feixistes”. Guardeu-vos aquest aforisme.

No hi ha manera. De nou 155. Una llàstima.

Ens quedem amb la intervenció del Jordi Serracant explicant la història del seu avi, presoner a Gardeny, i explicant el dolor, la misèria i la gana que va haver de patir mentre treballava com a mà d’obra forçada aixecant el complex militar que avui corona un dels dos turons de la nostra ciutat. Dignitat.

A ell i a la seva mare, gràcies infinites per ser-hi.

La gana comença a pressionar. Des de la central de comandament ens pregunten si volem alguna cosa per menjar. “No cal”, responem il·lusos, “que acabarem aviat”. Quina fam que passarem!

A la moció del Comú sobre el dret a l’habitatge demanem afegir-hi un nou punt: ”La Paeria manifesta la seva oposició a la reforma de la Llei d’Enjudiciament Civil aprovada en la Comissió de Justícia del Congrés, que agilitza el desallotjament dels habitatges ocupats”. Ironies de la vida, amb el vot a favor del PSC i en contra del PDCAT, finalment és l’únic que s’aprova.

Arriba la darrera moció per demanar la llibertat dels presos polítics, on intervenen Òmnium i ANC. La Rosa Burrell, representant a Lleida de l’Assemblea, reparteix llaços grocs entre tots els regidors i regidores. Un gest molt potent, veient la cara de fàstic d’alguns i algunes paers. La senyora Dolors López, del PP, ens ofereix els seus. “Els fotré en un calaix”, diu. Tant de bo. Estem segurs que aniran directes a la brossa.

Moltíssimes gràcies pel detall, Rosa, ens agrada molt. Nosaltres ho tenim molt clar. La indiferència és el pes mort de la història.

No podem entendre als que es parapeten darrera d’un Estat sense separació de poders per no haver de donar la cara i assumir la vergonya del que passa. Denunciarem tantes vegades com faci falta aquells i aquelles a les quals ofèn el groc de la llibertat. Remourem consciències per cridar ben alt que el que succeeix a Altsasu, a Múrcia o a Catalunya és una vergonya miserable. Que l’empresonament de Valtonyc, la censura a Santiago Sierra o les apel·lacions constants als delictes d’odi per fomentar la por a la llibertat d’expressió són, ras i curt, feixisme.

Presos polítics lliures, democràcia i República.

El rush final ens porta a preguntar sobre la campanya de temporers 2018, alarmats perquè a aquestes alçades, tot està per fer. Sobre la insalubritat de l’hotel Sansi, on la Paeria hi allotja famílies en risc d’exclusió o dones en situació de violència masclista. I sobre quan es convocarà la comissió de carrers per decidir si li donem un carrer a Guillem Agulló, tal i com fa temps que demanem.

Sortim sense dinar. Una bossa de patates i dues llesques de pa de motllo amb Nocilla seran el nostre reforç, el que ens permetrà afrontar (sense defallir) la reunió amb l’associació de veïnes i veïns del Clot una hora després. Non Stop.

I acabem amb una novetat. L’1×1 del ple, especial jugadors del Lleida (amb permís de @LaSotana, Cadena SER).

  1. Gispert-Tamudo: Gladiadora de l’àrea.

  2. Simó-Albístegui: Diries que no hi és però al final fa una feina imprescindible per al grup.

  3. Cullerés-Yasunaga: Va venir amb una gran expectació. Corria molt.

  4. Cerdà-Pacheco: No juga el partit, bàsicament té cura del seu líder.

  5. Postius-Amavisca: Un bon jugador. Va venir de Madrid i juga al Lleida pensant en tornar-hi.

  6. Vega-Marc Nierga: Un davanter corpulent, obre joc però li falta definició. Pendent de la renovació.

  7. Baiget-tractoret Palau: El paio sap al que juga, toca bé el seu tema i no se n’aparta. No li demanis filigranes.

  8. Marín-Sergi Parés: Formada al planter, puja de segona a primera. Pocs partits però la toca bé.

  9. Talamonte-Busquets: Als partits avorrits esperes a veure què fa quan té la pilota als peus davant dels davanters. L’emoció està assegurada, no sempre amb resultat positiu.

  10. González-Gonzalo Arguiñano: Quan va arribar, semblava un fitxatge de relleno i va acabar sent un líder.

  11. Parra-Baba Sule: Va fitxar, no va jugar.

  12. Rodamilans-Rahim Besirovic: Va costar una pasta. Venia com a estrella. Davanter. Un gol en lliga en dues temporades.

  13. Mínguez-Nakor Bueno: Jove promesa que va tocar la glòria amb els dits i va acabar jugant al Castelldefels.

  14. Ros-Rubio: Capità del Lleida durant molt temps. Ara s’acosta més al 1996 que al 1982.

  15. Larrosa-Urbano: Ve de jugar en un equip gran de fora. Arriba a Lleida amb ganes de ser capità.

  16. Peris-Sabin Illie: Treballa lo just, falla gols cantats.

  17. Gómez-Paco Vázquez : Bàsicament el treuen quan cal repartir.

  18. Mestres-Txema Alonso: Es parteix la cara en defensa, entra a totes i amb tot.

  19. Salmerón-Andrés Melé: Fitxatge d’hivern. No es coneix contribució a l’equip.

  20. Ribes-Paco Salillas: Manya, bona davantera, contundent. Va tornar a Lleida jugant amb el Vila Reial i ens va dedicar unes quantes botifarres.

  21. Osorio-Gerson Lente: Davanter complidoret, poca cosa més.

  22. Rubio-Jon Moya: Surt al camp quan cal contundència. Obsessiu, sense finezza.

  23. Córdoba-Raúl Ojeda: Suplent (sempre).

  24. Vilella-Dani Marín: Arriba de tornada de tot. Més pendent de fer calaixet i de la retirada que del partit i de patir lesions.

  25. López-Tevenet: Capitana del seu equip, ve de relacionar-se amb equips grans. Escurant les darreres temporades sense matar-se.

Extended Play:

  1. Casal-Babunski: Defensa contundent, segura en el cos a cos. Eix de la defensa.

  2. Barbal-Gerard Escoda: Titular indiscutible, ràpida, llesta, de Reus. Roda el món i torna al Born.

  3. Marqués-Bojan Radulovic : Jove promesa, ens el treuen de les mans.

Pau Juvillà i Francesc Gabarrell, regidors de la Crida per Lleida-CUP

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria