La promesa «niquelada»

Crònica del darrer Ple de l’any 2015

 

Sota la boira i amb una puntualitat anglesa que sembla dur associada aquest coi de clima londinenc, iniciem el Ple amb dues bones notícies (i no ens referim a un dècim premiat en el sorteig de la loteria que fan simultàniament al país veí).

La primera: el Paer en Cap anuncia que ja ha tramès al consolat italià el darrer acord del Ple, on es condemnava l’enaltiment que aquesta institució diplomàtica va fer als feixistes italians que van combatre a la Guerra Civil, responsables, entre d’altres, del bombardeig al Liceu Escolar de Lleida.

“Vergonya, cavallers, vergonya”.

La segona: l’aturada del projecte de macrocomplex comercial als terrenys de Torre Salses, anunciada per l’equip de govern fins que no es disposin dels informes convenients. Tot plegat dins la lògica més aclaparadora, oi?

Ves per on, en aquest Ple havíem presentat una moció conjunta amb el Comú de Lleida  demanant precisament això: parlar-ne i no fer res fins que no es disposi dels informes corresponents, i vist el que diu el mateix equip de govern s’hauria d’aprovar, oi? La resposta uns paràgrafs més avall.

Tot seguit, s’aproven definitivament unes ordenances fiscals model Sabaté-Colau-Venti, o sigui, aplicar criteris de progressivitat com els impulsats per les alcaldesses de Badalona, Barcelona i Berga, i que la gent de la Crida vàrem aconseguir incorporar a la proposta del PSC. Ras i curt, per a bons entenedors: que pagui menys qui menys té.

Seguidament, votem “no” a uns pressupostos que entenem que no aporten millores significatives a les condicions de vida de les classes populars. Un debat reiteratiu, amb una certa sensació de déjà vue, en el qual el nostre regidor, Francesc Gabarrell, promet, en nom de totes les companyes i companys de la Crida-CUP, un pressupost “niquelat” per l’any vinent, amb els ingressos i les despeses quadrades al cèntim.  Una promesa, fruit dels retrets rebuts en comissió i d’una innata capacitat d’entusiasme (el que seria deixar-se endur, vaja) que, atès que no s’ha debatut en assemblea, suposarà una feinada afegida per al regidor de negre (#MarronPelGabba).

Conforme les hores van passant se succeeixen les primeres sortides fora del Ple: necessitats fisiològiques i converses amb els periodistes en el cau improvisat en la sala de reunions annexa al saló de plens. No podem ignorar un increïble monopatí gegant que, sembla, algun o alguna de les presents utilitza com  a mitjà de transport urbà sostenible. Somriures i secrets.

I arriba el moment de les frases fetes.

“No pondremos palos en las ruedas”, diu la “primera tinent d’alcalde”, Ángeles Ribes, tot pronunciant-se a l’hora d’acceptar una nova pròrroga en la subvenció municipal al Força Lleida Bàsquet.  El complement? El concepte “inSertidumbre” que hi afegeix l’esportòleg i regidor de CiU, Paco Cerdà.

Pròrrogues?

Incerteses?

Diners públics?

Que no vam aprovar fer un Pla Estratègic Esportiu Municipal (PEEM) per tal de fixar, objectivament, els criteris a l’hora de donar subvencions als clubs lleidatans? Cinc mesos després d’aprovar-ne una, ara l’hem d’ampliar sense explicació ni contrapartida? Diem “no”, i ho diem ben fort i amb la mà alçada. Només els companys del Comú de Lleida ens escolten.

A continuació, arriben les mocions de les entitats. Només dues aquest cop.

Una petita pausa dramàtica per indicar que la primera és cabdal. Més de trenta associacions, plataformes, grups polítics, sindicats i diferents entitats la signen. No podria ser d’una altra manera, ja que presenta una sèrie d’accions per combatre la pobresa energètica aplicant la llei. Tant senzill i tant complicat a la vegada. Tant a prop i tant lluny.

La gent de la Crida per Lleida-CUP ho tenim clar. El nostre compromís està en assegurar-ne el compliment, sense dilacions, en tots i cadascun dels aspectes que es detallen en el text de la moció. Però també volem anar més enllà, perquè aquesta llei només comporta la  construcció d’una primera línia de defensa davant els darrers assalts del capitalisme a les restes de l’estat del benestar.

Només un petit fet enterboleix el conjunt. Al nostre humil parer, si el que volem és empoderar els moviments socials, millor que els partits polítics assumim un rol secundari; millor no intervenir en aquests casos; millor no atorgar protagonisme als propis representants. Nosaltres, el nostre grup municipal, d’això en fem bandera i principi.

La segona i darrera moció d’entitats ve de la mà de Miquel Àngel Muñoz, representant de l’associació AVITE en defensa de les reivindicacions de les persones afectades per la prescripció de Talidomida en dones embarassades, a les acaballes dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. Pell de gallina en escoltar els desastres i les implicacions provocats per una industria farmacèutica que va amagar els efectes d’aquest “medicament”, malgrat conèixer-ne les seves  conseqüències. Suport i escalf unànime de tots els grups. No hi ha debat possible.

Arribats a aquest punt, molts dels presents ja han menjat alguna cosa. Aquest sis mesos d’intensos i interminables plens ens han ensenyat que, malgrat la voluntat, resulta del tot necessari matar el cuc de la gana per tal de no defallir. La mateixa sala de premsa acull el nostre self-service improvisat: bastonets, pastissos, entrepans, caramels i croquetes en tupper (això sí que és nivell).

Com hem dit en començar aquesta crònica, arriba l’hora del cap i cua. El moment de tornar a parlar del projecte de Torre Salses.

Deia Martí Pol que “allò essencial es diu amb senzillesa”. (Un petit incís: heu de saber que el nostre codi ètic ens obliga a introduir, sempre que es pugui, una cita d’Ovidi Montllor o, en el seu defecte, de Miquel Martí i Pol).

Dit i fet. Sota l’atenta mirada dels regidors del Comú, Sergi Talamonte i Carlos González, demanem un debat sobre Torre Salses i el model comercial que representa. Demanem poder parlar, reflexionar sobre un tema tant i tant important, mentre no arribin els anunciats estudis sobre el model comercial a la nostra ciutat, encarregats per l’equip de govern. Demanem que Paeria aturi aquest projecte amb regust a Fabra, Camps i Matas. Demanem sentit comú. Sembla mentida que no  haguem aprés res en aquests darrers anys d’infern immobiliari. Demanem i demanem, però l’equip de govern de facto, PSC, C’s i PP, no ens escolta.

La moció, però, té dos bons moments: la festa dels tòpics  i el moment PP.

Els tòpics? Gràcies a les bondats del projecte es construiran nous pisos d’habitatge protegit i es crearan molts, molts llocs de treballs. Al primer responem amb un prec que tenim preparat:  que la Paeria comenci a multar els pisos buits propietat dels bancs, i que quan surtin a la llum els 800 que sembla que tenen, entre totes decidim si calen més pisos o no. Pel segon, només cal recordar el concepte “precarietat”.

I ara, el moment que tant esteu esperant, el moment PP: la senyora Dolores López, “Dolo”  pels amics i els no tant amics, com si fos la Margaret Tatcher lleidatana, ens il·lustra sobre les bondats de la desregulació i ho exemplifica amb la directiva Bolkestein.

Quina por la paraula “desregulació” en boca del Partit Popular. Agres records sobre reformes laborals, assalariats vivint en la pobresa i retallades de drets.

I per acabar, un medley de la resta de mocions: el PP substituint el seu tradicional “brindis al sol” per un “brindis a la Seu Vella”; el regidor de Comerç demanant que ens fem una selfie amb una bola de vidre dins la qual neva sobre la Seu; Ciudadanos dient allò tant propi de “el que sigui bo per la Seu Vella, també ho serà per Catalunya, per Espanya i pel món”, (s’han deixat l’univers), i parlant-nos d’adhesius de la Seu Vella als aparadors dels comerços de la ciutat, que també ens oferiran wi-fi gratuït i no sabem quantes coses més, sota la gestió omnipresent dels  seguidors i seguidores d’Albert Rivera.

Al final, precs per recordar, demanar i agrair.

Recordar que el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha dut a terme un referèndum a la UdL, amb una participació de prop del 25% (molt més que el 10% que va anar a votar per escollir el nostre gran revisionista, Roberto Fernández). El SEPC vol parlar, el rector no vol escoltar.

Demanar la solidaritat amb les companyes i  companys de la PAH denunciats pel BBVA per ocupar una oficina de Catalunya Caixa en defensa d’un habitatge digne.  Com sempre, l’ambigüitat en boca de l’equip de govern i del senyor Rodamilans:  sí però no.  Parlant s’entén la gent. Torni vostè demà.

Agrair als i les periodistes que segueixen aquests llargs plens el seu esforç i professionalitat. I agrair també a les companyes encarregades de la traducció dels nostres discursos al llenguatge de signes la ingent i infatigable tasca que duen a terme.  Des de l’absoluta admiració i respecte.

Fem propòsit d’esmena per l’any vinent i prometem, de tot cor, parlar molt més a poc a poc.

Bones festes a totes i tots, i feliç any nou.

Pau Juvillà i Francesc Gabarrell, regidors de la Crida per Lleida-CUP

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria