La Crida dóna veu a les afectades per les inundacions al Sàhara

Atès que la Crida per Lleida m’ha donat l’ocasió de dirigir-me a vostès, regidors i regidores de l’Ajuntament de Lleida, vull aprofitar l’ocasió per traslladar-los-hi un conflicte que ja coneixen, però que en el meu cas ha condicionat la meva història de vida.

Aquest novembre ha fet 40 anys que la població sahrauí vivim separats en dos territoris, uns en el seu territori sota la repressió marroquí i els altres en el mig del desert i el refugi.

Quan la meva família va arribar al desert d’Algèria, al 1975, pensava que l’exili era per un breu període de temps, que aviat tornarien a estar a la seva terra lliure. Per això, els primers anys vivien en “jaimes” (tendes de campanya facilitades per organitzacions d’ajut humanitari). Un cop acabada la guerra, construït el mur de la vergonya, els nostres pares i mares van començar a construir cases de tova, ja que en les “jaimes” patien molt fred durant les nits d’hivern, i perquè veien que la seva estada s’allargava, ja que el Marroc no ha volgut mai acceptar les resolucions de Nacions Unides a favor dels Drets Humans.

I ara, igual que al 2006, moltes d’aquestes cases han caigut degut a les pluges torrencials del passat mes d’octubre. Hi ha famílies que ho han perdut tot. Recordo la segona nit de les pluges, apunt d’anar-me’n a dormir, quan vaig parlar amb la meva germana i em va dir que estava tota la família a la jaima per por que els hi caiguessin les parets a sobre. Evidentment, després d’aquesta notícia jo no em vaig poder adormir. Una estona després, em van dir que se n’anaven al cotxe perquè la jaima se’ls hi havia inundat. Em vaig quedar tota la nit pendent del mòbil per saber com estaven en cada moment. Jo des de Lleida no podia fer-me a la idea com una família de 10 persones podien dormir en un cotxe. Després, reflexionant, vaig entendre que el seu esgotament degut al patiment d’aquells dies era tan gran que els hi era igual a on dormir, només necessitaven aixopluc.

A mi se’m trenca l’ànima aquests dies, quan m’expliquen que la gent, per por al que han passat aquests dies, no volen tornar a construir amb tova i que vulguin fer-ho amb ciment. Això mostra la poca esperança que té la població amb el retorn al seu territori.

És per tot això que el nostre poble necessita la seva ajuda, ara per emergència, però sense oblidar que no hi hauria emergència si nosaltres poguéssim viure lliurement al nostre país. L’absència de guerra no significa la pau.

Cafia Alisalem

Lleida, 27 de novembre de 2015

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria