Ja som al cap del carrer

Crònica del Ple del dia 3 de maig de 2019

Com va dir Jim Morrison: This is the end, beautiful friend. This is the end, my only friend.

Ja som al cap del carrer. El nostre darrer ple ordinari, la nostra darrera crònica. L’últim Ple de la Paeria que afrontem sota un cel de plom i pluja. Abans, el cafè i el croissant al Destapa’t amb música melancòlica de fons. Sort del contrast i de l’immens somriure que ens dedica la Lídia, capaç de conjurar qualsevol melangia.

Engeguem motors i ens fem la darrera selfie de rigor. Al minut zero el Llibert i l’Eva ja han penjat al perfil de la Crida una foto de quan vam arribar a la Paeria, l’any 2015, i aquesta d’avui. S’ha de ser mala persona. Sembla que faci 10 anys i no és per menys: tres eleccions a l’Estat Espanyol, una al Parlament de Catalunya, un referèndum amb violència i brutalitat policial, dues vagues generals, un canvi d’alcalde exprés…, temps accelerats pels amants del Rock& Roll que deixen marca en forma de solcs al rostre. Amor infinit a totes i tots aquells que ens heu regalat un somriure i un like cada vegada que hem penjat aquests selfies tronats. Us estimem.

Sense temps per a res, arrenquem amb la ratificació dels decrets de medalles i distincions que la Paeria atorga, tradicionalment, el dia del pregó i apertura de les Festes de Maig. Massa medalles, massa favors deguts, pocs mèrits reals. Som coherents, votem cada distinció en funció de si creiem que és merescuda o no. Hi ha de tot, però el nostre “no” més important va adreçat a l’actual Rector de la UdL, Roberto Fernández. Cap reconeixement per algú que no defensa els drets dels i les estudiants a la ILP d’Universitats. Cap reconeixement per un Rector que no creu que s’hagi d’eliminar tot el nomenclàtor franquista dels nostres carrers, que no veu violència policial el dia 1 d’octubre, que creu que cal revisar el nostre passat i que la mort de tants lleidatans i lleidatanes al Roser l’any 1707 sota el foc Borbó és només una invenció.

En la seva primera intervenció, el regidor del PP, Joan Vilella, felicita la senyora Montse Mínguez perquè ha estat escollida diputada al Congreso de los Diputados (ecs). Al seu costat, el Paer en Cap somriu alleugerit mentre ella ja té el cap en nous embats dialèctics (que es prometen èpics) amb la Ciudadana Arrimadas.

Avui el regidor Joan Queralt amb un optimisme desbordant no porta caramels. Quan li fem notar canvia de paper. “En vaig a agafar un sarpat, que ja sé on els amaguen”. Dit i fet.

Mentrestant, a la bancada del públic, el director del diari degà de Ponent teixeix complicitats amb responsables de comunicació de partits a banda i banda de l’espectre polític. Aquest home és mou dins la Paeria com peix a l’aigua. Qualsevol diria que en altres èpoques hagués “tocat” poder!

Aprovem els convenis amb les EMD de Sucs i Raïmat que els atorguen més autogovern, més competències i en milloren la vida de la seva gent. Cal destacar la feinada de l’alcaldessa de Raïmat, Eva Horcajada, que ha estat una formigueta incansable, i la de les veïnes i veïns de Sucs que, al costat del seu alcalde, Guillem Boneu, han lluitat (i guanyat) per eliminar el plom de les seves canonades.

No ens podíem acomiadar sense el “moment Torre Salses”, un clàssic de tants i tants plens. Votem sobre la construcció del vial que l’ha de fer possible. Ho vam dir l’abril de l’any 2016 al llavors Regidor d’Urbanisme i ara Paer en Cap: sí, estem a favor d’un vial que connecti Magraners amb el centre de Lleida, però no amb la lletra petita que l’acompanya i que el lliga a un projecte comercial.

La nostra posició és, i ha estat, inequívoca. “No” a Torre Salses. “No” a un model comercial que es vol clonar a escassos centenars de metres, aquest impulsat per Carrefour, i sobre el qual també hem presentat al·legacions. “No” a la destrucció del comerç de barri, que genera cohesió i teixeix ciutat. No als macropols comercials fora de l’àmbit urbà. Som on érem.

En el debat, el company Josep Maria Baiget sentència: “Les sogres, per bones que siguin, sempre tenen un punt amarg” Ep! Patinada forta!

Darrere ve un altre gran de la lluita veïnal. El Parc de les Arts. Estem convençuts que les victòries cal celebrar-les. I acabar la nostra etapa al ple amb un parc 100% públic gràcies a la lluita de les veïnes i veïns del Joc de la Bola i del camp d’Esports ens encanta, i obre la via també a les veïnes i veïns de Cappont perquè puguin mantenir els Camps Elisis públics al 100%, sense retallades.

Malgrat tot l’equip de govern s’entossudeix a tirar pel dret un cop més i ens presenta un projecte que no ha estat suficientment debatut i consensuat amb les veïnes i veïns, amb aquelles i aquells que van defensar-lo de la seva privatització. I això ens sembla inacceptable. Un nou exemple d’aquesta manca de voluntat per part de l’equip de govern de crear canals de participació reals.

I seguim. Al bell mig de la votació de mil punts el Paer en Cap s’equivoca de torn. “Lo siento mucho, no volvera a suceder”, rebla textualment. Als llavis del bust de l’antic rei espanyol, un somriure.

No hi ha mocions de grups, només d’una entitat, la Federació Allem, que agrupa tots els Centres Especials de Treball (CET) d’arreu de Catalunya. Avui compareix al Ple per exigir més finançament amb què afrontar l’augment del salari mínim interprofessional, uns fet que sense ajuts i subvencions per part de Generalitat i Estat es posen en risc més de 650 llocs de treball només a Lleida i més de 9000 a tota Catalunya.

El nostre suport a la Federació Allem és total i absolut. Recordem que el mateix Ajuntament de Lleida té un CET, que depèn de l’Institut Municipal de Treball. Donem recolzament a tots el Centres Especials de Treball, ens sumem a la lluita per les seves millores laborals i exigim un control més alt de les empreses que tenen l’etiqueta de CET. Els voltors de FCC o Ferrovial ja fa temps que han clavat les seves urpes en el volum de negoci que genera. Es tracta d’inserir la persona en el món laboral, no d’aprofitar-se de la seva situació per obtenir mà d’obra de baix cost. Integració, no explotació.

Molt trist la quantitat de cadires buides de regidores i regidors que han abandonat la sala en el moment de la intervenció de la senyora Assumpta Fortuny, representant d’Allem. El soroll de fons del vestíbul indica que són allí, fent-la petar. Trist i lamentable, repetim.

I acabem amb la compareixença de la regidora de seguretat ciutadana, Sara Mestres. Una compareixença que venim demanant des del mes de febrer i avui (sí, 4 mesos després) es produeix. Li preguntem sobre el cas del policia local que es queixava de la manca d’equipament, de la sanció que ha imposat Inspecció de Treball a la Paeria perquè els motoristes no disposaven de mitjans adequats i sobre un perfil de Twitter on presumptament, un guàrdia urbà escrivia comentaris “indesitjables, vergonyosos i denunciables”, segons la mateixa Guardia Urbana. La seva resposta, pilotes fora: “Ho investigarem”. Per si té dubtes en identificar l’esmentat compte de Twitter li oferim vàries captures de pantalla amb selfies de l’agent i els seus comentaris. La senyora Sara Mestres mira cap a una altra banda i xiula.

Final. Quatre anys passats en un sospir de somriures, llàgrimes i sang. Ens mirem el Saló de Plens, els bancs on s’asseuen els regidors i regidores i ens apuntem reservar-ne tres per la Rosa Peñafiel, el Rubén Cobo i l’Eva Lega.

Marxem, que venen dies apassionants i de moltíssima feina. Abans, però, el món s’aturarà el diumenge a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona. Aquest regidors seran allí per recarregar piles sota les guitarres dels més grans, Metallica. Master of Puppets!

Aquest quatre anys a la institució no hem estat sols. Més enllà de la gent que participa de forma genèrica a l’assemblea de la Crida per Lleida-CUP, hem comptat amb l’inestimable ajut d’un petit grup d’irreductibles, companyes i companys que ens han ajudat a fer menys feixuga la feina institucional i a preparar el dia a dia del grup municipal i aquests plens interminables. Sense ells res del que hem fet dins d’aquestes quatre parets, tots els papers que hem remenat, tota la informació que hem contrastat i mostrat a la gent hagués estat possible.

Per això avui no hi haurà 1×1.

Avui, en aquesta darrera crònica, només el record i l’eterna gratitud per a totes i tots ells. Per la gent que ha “passat” hores i hores al despatx, a casa seva, currant, revisant expedients, aportant discursos, teixint idees, posant en qüestió algunes decisions i ajudant-nos a ser més crítics. Aquesta darrera crònica està dedicada al Comando Institucional, a la seva feina desinteressada i als seus savis consells.

Gràcies infinites a la Gemma Casal, la Txell Domingo, l’Esther Sancho, l’Eva Lega, la Susana Ariño, el Llibert Reixach, el Rubén Cobo, la Noe Jiménez, la Clara Barbal, el Sisco Garcia, l’Oriol Rebull, l’Adrià Cluet i el Guerau Marqués.

I gràcies també a totes i tots els que ens heu llegit. Us estimem.

Ens veiem als carrers.

Pau Juvillà i Francesc Gabarrell, regidors de la Crida per Lleida-CUP

https://twitter.com/pjuvilla/status/1124284229846753282
cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria