selfie-161028

Una història de gripaus, grans i llustrosos

Crònica del ple del dia 28 d’octubre de 2016

Un nou ple, un començament diferent. La Gemma fa tard i no ens acompanya al ritual previ del cafè i el croissant. La Clara no arriba a temps a la Bat-Cova de la quarta planta de la Paeria i el Llibert no pot acompanyar-nos en la selfie de rigor com ens havia promès. Amb el temps just, corrents a imprimir les defenses de les mocions i cap al Saló de Plens.

selfie-161028

Comencem amb força, sense que encara ens hagi fet efecte la cafeïna. Als decrets que signa l’alcalde demanem què hi fa el nomenament d’un sexista i masclista com l’arquitecte Mariano Gomá per al Consell del Patrimoni de Lleida. L’ara també president de Societat Civil Catalana s’ha despatxat a gust amb la seva repugnant visió de les dones en les xarxes socials. Preguntem qui l’ha proposat? I ho fem tres cops (malgrat el gall ja fa estona que ha cantat) però no obtenim cap resposta. “Que no els hi consta res del que diem”, ens responem. “Que ja ens ho comunicaran per escrit”, afegeixen. No patiu, nosaltres no som de les que oblidem, seguirem assenyalant amb el dit i exigint responsabilitats.

MasclismeGoma

Al bell mig de l’aprovació de l’expedient de nomenament d’un nou director tècnic de recursos humans, les treballadores i treballadors de l’Ajuntament irrompen al Saló de Plens per reclamar el compliment de l’acord (via moció) de retornar a la jornada laboral de les 35 hores. Una jornada furtada per reial decret, i que la Paeria es nega a reimplantar. Ens hi sumem, com no pot ser d’una altra manera. Tan costa fer una política laboral d’acord amb els sindicats i complir els acords? Tot el nostre suport, ara i sempre.

treballadores35hores

I sense temps per a respirar, arriba el primer tema potent del dia. Bé, potent no, potentíssim. Una reivindicació històrica que aviat farà 100 anys: una seu definitiva pe al Museu d’Art Jaume Morera. Per anar fent boca, en la seva dissertació, el regidor del Comú de Lleida, Carlos González, ens sorprèn i ens desperta (aquest cop ja amb la cafeïna fent de les seves) quan enuncia, enmig del seu argumentari, que “vivim en alerta terrorista”… Com?

Als qui demanem més temps per parlar i consensuar, i mentrestant aturar qualsevol projecte, els recordem els tres anys des que s’inicià l’audiència pública sobre el Museu, conseqüència directa d’un ajornament sine die de qualsevol solució per a la institució museística, i els deu anys que han passat des que es va fer fora de l’edifici del Roser els treballadors i treballadores del Museu, i la seva col·lecció, per fer-hi un Parador Nacional (de la nación espanyola, s’entén).

Nosaltres defensem una proposta que compta amb l’aval i la defensa de la direcció del museu i, el que és més important, dels seus tècnics i treballadors, que el mateix dia del ple publiquen un manifest demanant generositat per un museu que ha patit tot tipus de greuges i pelegrinatges continuats al llarg de la seva història. Un projecte que, des d’un punt de vista museològic, té en compte, per primer cop en la història del Morera, totes les seves necessitats vitals: l’espai, la cura de les col·leccions, l’adequat desenvolupament de les obligades funcions de conservació, l’estudi i difusió, l’encaix en la trama urbana i l’obertura real a la ciutat. I que també incorpora un factor molt interessant al nostre parer, la rehabilitació d’un edifici municipal. Reaprofitar, en un context possibilista i de crisi econòmica com l’actual, creiem que és una solució realista i sostenible per a un problema que ja no pot esperar més.

Tenim memòria. Preguntem-nos tots els grups municipals com hem arribat fins aquí. I per què, després de quasi cents anys, se’ns ha acabat el temps de reflexió per al Morera. Contents de posar fil a l’agulla en aquest tema.

I arribem a les Ordenances Fiscals 2017. En tot el procés de debat, hem estat clars i transparents, ferms en les nostres conviccions. Ho vam dir i no ens fa por repetir-ho: entenem les ordenances i els pressupostos com una eina de transformació, una de les principals que té la Paeria. I això passa necessàriament per la progressivitat, perquè pagui més qui més té i menys qui menys té. I no per una linealitat tremendament injusta, que beneficia molt més als rics que a les classes desfavorides. Hem estat els únics que ens hem oposat a aquesta linealitat.

IBIprogressiu

Des de la Crida per Lleida-CUP vam proposar una sèrie de bonificacions per a diverses taxes, dotant-les alhora de progressivitat, és a dir, que no contemplessin únicament bonificacions socials, sinó que fossin també de tarifació progressiva. Ho repetirem tants cops com faci falta: volíem, i volem, que qui més té, més pagui, perquè creiem que les taxes i els impostos tenen un paper molt important en la redistribució de la riquesa.

I davant aquest plantejament ens hem trobat amb un pacte amb el Partit Popular que posa de manifest que l’equip de govern és feble amb els forts i fort amb els febles. Que es nega a fer pagar qui més té per donar a qui té menys, que no gosa molestar les grans fortunes, a qui no l’importa l’ofec perpetu en què viuen les classes populars de la nostra ciutat.

Sense enrojolir, i com a preàmbul del que hauria de passar vint-i-quatre hores després al Parlament Espanyol, el socialisme es plega a les demandes de la dreta. Una baixada d’impostos lineal, capitalisme de proximitat, pròpia de qualsevol manual del bon gestor neoliberal.

Ep, i en el fragor de la batalla salta la llum, literalment, quan la portaveu de Ciutadans parla de la baixada del 2%. Mig en broma diem que és conseqüència de la davallada d’ingressos (més d’un milió d’euros) que suposarà aquest descens. Els taronja, però, que sempre havien defensat la congelació de l’IBI, s’empassen el primer gripau i accepten la nova proposta de l’equip de govern. Seguidisme en estat pur, sense contraprestacions, o sí?

En el debat, alguns apunts interessants. Ens apunten des de la bancada de Ciutadans que el nostre és un model Robin Hood. Els hem de tornar a explicar que estem per la redistribució de la riquesa, i tant, però que som més de Salvador Seguí, Joan Peiró o Andreu Nin.

RobinHood

El regidor del PP, Joan Vilella, un dels artífexs del pacte, diu que la ciutadania de Lleida “farà festa major” amb l’acord. No sentim les ampolles de cava obrir-se a la Mariola per la baixada de 0,5 € als rebuts de l’IBI, però sí veiem somriures de complicitat en algun regidor amb una casa gran en un barri benestant, i una jaqueta penjada a la seva cadira que val el sou mensual dels dos regidors de la Crida.

I, finalment, una declaració d’intencions quan a la regidora d’hisenda se li escapa que han estudiat fer pagar més a qui mes té “per curiositat”, per veure què passava. El que dèiem, capitalisme de proximitat, però sobretot, no molestar als qui més tenen, no fos cas que s’enfadessin.

Ens abstenim al segon expedient de modificació de crèdits d’aquest 2016 perquè aconseguim que es retirin despeses com ara 7.500 euros de protocol (dinar de Sant Cecília de la Guàrdia Urbana) i es posin diners per a un tècnic de participació que pugui elaborar un Reglament de Participació que continua a les beceroles.

Ara ja amb la Gemma als comandaments, la Clara movent el túiter a tot drap i una reunió de Klingons de la informàtica al despatx ens agafa la gana. “Baixeu-nos, si us plau, una mica de ‘jalo’ que ens baixa el sucre”.

Klingons2285

El debat d’aprovació del Compte General 2015 (que l’equip de govern torna a portar al Ple) ens duu a un nou moment àlgid, el de la profecia. La regidora de Ciutadans, Ángeles Ribes, reparteix un immens “zasca” al senyor Vilella, del PP, que fruit del pacte per l’IBI amb el PSC, ara s’ha d’empassar un altre gripau aprovant-los els comptes. I no ho diem nosaltres, ho diu la portaveu dels taronges: “Senyor Vilella, hoy se va a comer un sapo gordo y lustroso”.

gripau

Al regidor popular li cau mitja llagrimeta galta avall quan Ángeles Ribes acaba el seu discurs demolidor, recordant fil per randa allò que en el seu moment va dir el PP sobre la nefasta gestió econòmica de l’equip de govern. Tot pel canvi de vot del PP del No de l’anterior ple al Sí d’aquest, sense la més mínima modificació a l’expedient. Aquest cop la refotuda “real politik” té forma de gripau, gran i llustrós.

Ens sorprèn, també, el canvi de vot del Comú, que ara viatja del No a l’abstenció. Alguna cosa se’ns escapa, però bé, nosaltres som previsibles: Nó és No.

I arriba l’hora de les mocions. Un Sí immens a la lluita de la CGT Catalunya, l’IAC (organitzacions estudiantils segons diu el regidor de Ciudadanos) i el SEPC en favor dels 27 i més encausats pels fets de la Universitat Autònoma de Catalunya. Nosaltres ho tenim clar, sempre amb els que lluiten.

defensa27i+

El temps sembla aturar-se per uns instants quan arriba el moment més emotiu del ple. Quan Rosa Peñafiel, orgullosa néta del exregidor del PSUC i membre de CCOO, Antonio Cantano, demana, mirant directament als ulls de l’alcalde, que no es posi el nom del seu avi a cap carrer de Lleida fins que no quedi ni rastre de noms franquistes a la ciutat. I afegeix, recordant unes paraules d’Àngels Ros en què li va dir que li posaria igual, volgués o no, que mentre ella pugui pujar una escala, el trauria.

RosaPenyafielCantano-2

Pell de gallina a tots i totes, mentre la DIGNITAT ressona per les quatre parets del Saló de Plens i fa acotar el cap a més d’un i una. Exemple a seguir. Immensa Rosa Peñafiel Cantano. Gràcies.

I per acabar, aprovem la nostra proposta de moció per fer una ordenança sobre pisos buits, perquè el dret a l’habitatge sigui un dret real i els pisos siguin per viure-hi i no per especular. Aquí trobem la complicitat de tots els partits menys el PP, que no veu clar això de sancionar als qui tenen més de deu pisos buits. No sabem si riure o plorar.

I el Rush final. Quatre precs. Un de Marea Lila demanant el suport de l’equip de govern a la manifestació del 5N a Tarragona contra la violència masclista, i tres nostres. Un per demanar el tancament dels Centres d’Internament per Immigrants (CIE); un altre per demanar que es tallin les relacions polítiques i econòmiques amb Turquia fins que no es respectin els drets humans i els dels Kurds i Kurdes, i un darrer per capicuar el ple. Començaven el Comú i ERC solidaritzant-se amb el regidor de Vic Joan Coma i amb la resta de càrrecs electes inculpats per la justícia espanyola, i acabem nosaltres demanant que el conjunt de la Paeria faci costat al regidor vigatà, perquè tenim clar que “per poder fer la truita primer s’han de trencar els ous”.

marealila5N

Després d’una mica més de nou hores de ple, amb el somriure de la revolta i la satisfacció de la feina aconseguida, marxem orgulloses cap a casa. Comencem a saber i conèixer, no ho dubteu. Seguim.

Pau Juvillà i Francesc Gabarrell, regidors de la Crida per Lleida-CUP

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria