#GürtelMorning

Crònica del Ple del dia 25 de maig de 2018

Comencem la prèvia al Ple amb soroll de trons a la llunyania, pluja i cel negre. Sort en tenim del Guerau, tot pinxo amb el seu llacet groc i el millor dels seus somriures. Així sí company.

Avui ens torna acompanyar el nostre spin doctor particular, i director del diari degà de Ponent, Ignasi Calvo. Apareix amb el seu barret característic, el que surt a la foto que ens fem amb el Guerau (i que pengem a Twitter).

Arrenquem. Com ja és habitual, en la primera ronda del torn de paraules el paer en cap obvia a la regidora “no adscrita” del seu equip de govern, Rosa Maria Salmerón. Ja ens cansem d’avisar d’aquests lapsus, per ella faran..

No hi ha expedients de Ple. Ni participació d’entitats. Avui de cara a barraca amb les mocions dels grups municipals.

La primera, la del Comú de Lleida “per les bones pràctiques de comunicació institucionals”. Totalment a favor. Ho hem viscut directament a través de propostes per fer de la revista de la Paeria un mitjà el més plural possible. Quines s’han acceptat? Només aquelles que no qüestionaven la revista com una eina de propaganda política de l’equip de govern.

El dia 20 d’octubre de 2017 vam demanar una reunió urgent del Consell Editorial arran que en el número 288 de la revista de La Paeria, en l’apartat d’opinió de que disposa la Crida (i tos els grups municipals) no se’ns va voler incloure el pictograma de “Democràcia emmordassada”. Silenci per part de l’equip de govern. Seguim.

Mentre es debat la moció, i serà una constant durant el ple, escoltem la remor de fons de la regidora del PP, Dolors López, que no calla ni sota l’aigua.

Arriba el torn de la nostra moció, per instar a l’equip de governa dur a terme una resposta efectiva a la situació de les persones temporeres a Lleida. La comencem amb un #GürtelMorning dedicat als amics de M. Rajoy amb qui compartim bancada.El senyor Rodamilans ni s’immuta quan li reclamem perquè es nega tossudament a dur a terme un alberg per a persones temporeres que acullin els treballadors que, ara ja, estan dormint als nostres carrers i places. És Dr. Rodamilans i Mr Hyde. Quan parla dels problemes que arrossega la ciutat de Lleida en aquest tema, quan fins i tot detalla els assentaments de temporers que avui ja hi ha a la ciutat, és com si no fos responsabilitat seva, com si no hi tingués res a veure.

El PP parla de sensellarisme, de pobresa i d’ajuda humanitària. Nosaltres d’aturar el racisme institucional contra unes persones que venen a treballar. Parlem d’exigir fruita amb justícia social. La lluita continua, ens veiem als carrers senyor Rodamilans.

Ja no plou, ja no cauen llamps i trons. I al ple comença a fer caloreta. Automàticament s’encén l’aire condicionat que, també de manera automàtica, provoca les queixes de la nostra companya de bancada, Sara Mestres, preocupada per la seva salut i per la tos de la seva afillada, la senyora Salmerón.

Precisament la nova regidora d’educació intervé, per primer cop, en la moció d’ERC, de solidaritat amb els mestres de l’INS El Palau de Sant Andreu de la Barca. I ho fa per citar la Constitució. No anem be.

Ho tenim clar, ens volen dividides i aïllades, i cal que estiguem més juntes que mai, que parlem, que discutim, que siguem lliures i crítiques, als centres educatius i als carrers. Cal defensar l’escola catalana, un model d’èxit i estimat, que garanteix la cohesió social i la igualtat d’oportunitats per a l’alumnat.

Comencem a tenir gana, i li “sablem” unes galetes a l’Adrià, el càmera de Lleida TV Segre. Ho sentim, prometem rescabalar-ho.

Sense enrojolir, el PP presenta una moció per restablir el diàleg amb el govern de la Generalitat i continuar el procés de restauració de la legalitat constitucional. Ens han pegat, empresonat i exiliat, han intervingut el Govern de la Generalitat i deslegitimat el Parlament però, ep, ara volen dialogar. Si us plau, una paperera per llençar aquesta moció miserable.

La senyora López no se’n pot estar. Davant les queixes Generalitzades que, avui per avui, són els quatre diputats del PP els que imposen la seva voluntat al Parlament de Catalunya, gràcies al senyor Millo i el 155, ens etziba: “La CUP també té quatre diputat, i els posen firmes a tots”.

Uns Trankimazins, si us plau.

En la moció sobre els fets de l’1 d’octubre assistim a un emocionant discurs de l’Enric Sirvent. Pell de gallina quan explica la seva defensa de les urnes al Centre Cívic de la Mariola, una defensa que li va costar un atac de cor. Amb la veu tallada pel dolor i la rabia li pregunta a l’alcalde “on era vostè en aquells moments?”. Silenci a la taula de l’equip de govern. Dignitat amb majúscules.

La moció, que demana que els Ajuntaments aportin tota la documentació possible per tal d’aclarir els fets de l’1 d’octubre, no s’aprova. Entenem la complicitat de Ciutadans (que, recordem, van anar a felicitar els policies que ens havien colpejat) i al PP, que és qui va donar les ordres. Però que el PSC també hi voti en contra no deixa ja de ser tristament lamentable. Un episodi més en aquest descens als inferns del socialisme a la nostra ciutat.

Punt i final al Ple demanant a la Paeria que es posi al costat del raper Valtònyc i de la llibertat d’expressió. Set hores d’un ple que havia de ser curt. Tornem on havíem començat, al Destapa’t, a omplir-nos (ni que sigui una mica), la panxa i l’esperit. Ens convé, i molt.

Acabem amb un nou extended play. Avui l’1×1 del Ple especial obres mestres del cinema

Àngel Ros / El Senyor dels Anells: Les dues torres (Peter Jackson, 2002)

Saruman, un mag poderós que prefereix pactar amb Sauron i les seves legions d’orcs abans de perdre el poder. El primer que fa es carregar-se totes les zones verdes al voltant de la seva torre.

Fèlix Larrosa / Blade Runner (Ridley Scott, 1982)

La història de Roy Batty, el replicant que ha vist i viscut coses inimaginables, i que ara busca el seu lloc a la ciutat. La darrera esperança d’un grup en extinció. Se li acaba el temps

Montse Minguez / Nikita (Luc Besson, 1990)

Un home que mana molt recluta una noia jove per convertir-la en un arma mortífera. Amb el temps l’arma aprèn a somriure, i té una obsessió inexplicable amb els cafès. Però no us en refieu, segueix entrenada en el cos a cos.

Xavier Rodamilans / Doctor Strangelove (Stanley Kubrick, 1964)

Un cant a la incompetència dels polítics i a l’absurditat dels projectes que aquests, contra tot i tothom, s’entesten en dur a terme. Una broma macabra quan es va estrenar, i ara, també.

Montse Parra, Rafel Perís i Joan Gómez /Alien (Ridley Scott, 1979)

L’oficial de navegació, l’enginyer i el copilot de la Nostromo. Els clàssics secundaris que ja saps que “palmaran” a la primera de canvi. Tot sigui per fer avançar el guió.

Rosa Maria Salmeron i Sara Mestres / Thelma i Louise (Ridley Scott, 1991)

Una dona gran, i de tornada de tot, convenç una amiga més jove per fer un viatge que li canviarà la vida. Des del primer moment saps que tot plegat acabarà malament.

Toni Postius /La llegenda de l’indomable (Stuart Rosenberg, 1967)

Un jove impulsiu que xoca frontalment amb les rígides normes d’una presó, i amb el líder dels convictes. Si vol seguir sent qui és haurà de pagar un preu elevat. No queda clar aquest final.

Cristina Simó, Marta Gispert i Carme Cullerés / Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994)

Una pel·lícula coral que no seria el mateix sense el protagonisme de tres dones imprescindibles, Mia Wallace, Honey Bunny i Fabienne (no es nota gaire que Jody ja no hi és).

Paco Cerdà / Matrix (Andy i Lana Wachowsky, 1999)

Un home que viu en un món simulat. Si arriba el moment (que espera que no) i algú li ofereix triar entre la pastilla blava o la vermella, per res del món triarà la vermella.

Ángeles Ribes / El Senyor dels Anells: El retorn del rei (Peter Jackson, 2003)

Sauron, l’ull que tot ho veu i tot ho sap, capaç de crear il·lusions en les persones. Només té un objectiu: dominar tota la Terra Mitja.

José Luís Osorio i José Maria Córdoba / La taronja mecànica (Stanley Kubrick, 1971)

Dos “drugos”. Estimem per sobre de tot el blanc i el taronja. Res del que fan té massa sentit però ningú s’atreveix a preguntar-los-hi, sobretot si t’agrada el groc.

Daniel Rubio / La nit del caçador (Charles Laughton, 1955)

Un predicador, un home bo en aparença que amaga un obscur secret. Amor (a la dreta) i odi (a l’esquerra).

Carles Vega i Núria Marín / La Guerra de les Galàxies (George Lucas, 1977)

Solo i Leia. Es van estimar, molt, i van lluitar colze a colze. Tot ha canviat amb l’arribada de l’últim Jedi. El futur de Leia és incert dins l’Alliança i a Solo l’han nomenat líder de les escoles rebels al Ponent de la galàxia. Que la força els acompanyi.

Josep Maria Baiget / El lladre de bicicletes (Vittorio de Sica, 1948)

Un home a qui li roben la bicicleta en el seu primer dia de treball. L’excusa perfecta per sortir de casa a buscar-la i, de passada, cantar les excel·lències de la mobilitat sostenible.

Dolors López i Joan Viella / Tot passejant Miss Daisy (Bruce Beresford, 1989)

Un xofer a les portes de la jubilació és l’encarregat de treure a passejar una vídua rica pels carrers de la seva ciutat. El to crepuscular i la figurà del veterà conductor fan que acabem empatitzant més del que seria recomanable.

Carlos González / Districte 9 (Neil Blomkamp, 2009)

Un honrat funcionari públic es col·locat al capdavant d’una missió de reubicació d’una colònia d’alienígenes refugiats. El seus valors s’acabaran imposant a les polítiques d’internament i al final serà ell qui sofrirà una profunda metamorfosi.

Sergi Talamonte / Toro salvatge (Martin Scorsesse, 1980)

Un boxejador incansable que arriba a campió després de molts anys d’entrenament. El seu caràcter i tossuderia no l’ajuden gaire, ni dins ni fora del quadrilàter.

Pau Juvillà i Francesc Gabarrell, regidors de la Crida per Lleida-CUP

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria