selfie-170728

De filibusters i voluntat popular

Crònica del Ple del dia 28 de juliol de 2017

“L’única lluita que es perd és la que s’abandona”, per això el darrer Ple abans del recés estiuenc, continuem reivindicant el Roser com a espai públic i de memòria col·lectiva, enfront l’hotel de luxe que l’ocupa actualment. Continuem recordant la vergonya d’aquells que van regalar el patrimoni i la història de la nostra ciutat a Paradores Nacionales. Tristor infinita tot plegat.

I per fer-ho recuperem dues samarretes vintage de la campanya Salvem el Roser. No al Parador que desgraciadament, i malgrat els més de deu anys d’existència, continuen tenint exactament la mateixa validesa. No són gens fàcils de trobar encara. Una és propietat del Pau Juvillà. L’altra, gentilesa del company Gerard Sala per a l’ocasió. Gràcies mil crack.

Suposem que pels colors blanc i vermell, però les samarretes provoquen la hilaritat de l’alliberada del grup municipal del Partit Popular, que ens diu que semblem venedors del Media Markt. Efectivament Sònia, nosaltres no som tontos.

Aquest cop el cafè previ de rigor el fem sols, sense la Clara i la Gemma, que estan de camí. Malgrat tot el que s’havia dit, al final el Ple d’avui serà més curt, molt més curt de fet, d’allò previst. La causa? L’ajornament de dues mocions al Ple de setembre, el consens acordat en altres, i la retallada en el temps general de les intervencions, de manera excepcional.

Arrenquem motors mentre arriba la resta de l’equip.

A l’entrada a la Paeria ens trobem, fent un cigarret asseguts al banc del “sinofós”, el director del diari degà de Ponent i la nostra companya de bancada, Sara Mestres. Quina en deuen tramar aquests dos?

Sense temps per a pensar massa, iniciem el Ple amb força. Debat sobre els comptes de l’Empresa Municipal d’Urbanisme (EMU) i sobre el Compte General 2016 de l’Ajuntament de Lleida. No a tot, evidentment. No podem aprovar ni el reflex comptable ni l’execució pressupostària d’uns números que segueixen parlant de destinar menys a la cultura i l’emergència social, i més al forat negre de l’EMU, a pagar empreses que es lucren del serveis públics privatitzats, i a tapar, des de l’opacitat i el secretisme, la nefasta gestió del Centre de Negocis i Convencions (CNC).

I sobre l’EMU, també tot un clàssic. L’informe de l’empresa auditora que es va presentar el mes de maig passat als consellers i conselleres. Un text que reafirma, un cop més, el que fa anys venim dient. Que l’Empresa Municipal d’Urbanisme és un vegetal impossible de ressuscitar. Que cal aplicar-li l’eutanàsia, cal desendollar-lo definitivament de la maquina que l’ajuda a respirar: l’Ajuntament de Lleida. I com més aviat millor. Cal fer un reset i començar de zero, perquè a dia que passa la situació econòmica és més i més greu.

Només entenem l’EMU com una eina per garantir la remunicipalització dels serveis públics privatitzats. El seu retorn a mans públiques. Un fet que, tingueu-ho per segur, acabarà esdevenint una realitat. Som tossudes.

tossuda

En el caliu de “la batalla”, el regidor del Comú de Lleida els diu “Ciutadanos” als taronges, i la regidora de l’extinta Unió, Rosa Maria Salmerón, anomena “companya” a la portaveu unionista, Ángeles Ribes. Ens hem perdut alguna cosa?

Al bell mig del debat apareixen al Saló de Plens tres convidats sorpresa: la mare (una veterana de la lluita municipal), el fill i la filla d’un dels regidors de la Crida. Petons des de la bancada del públic, somriures i salutacions, una mica d’avituallament perquè no passem gana, i un paper on hi posa “T’estimo molt pare”. Llagrimeta furtiva. Amb tot això el ple ja pot durar el temps que faci falta.

llagrima

Darrerament no hi ha ple sense que surti algun expedient sobre el Museu d’Art Jaume Morera. Com han canviat les coses, oi? Avui portem a votació el plec de condicions per a la licitació de les obres d’adaptació de les dependències del Museu a l’edifici de l’antiga Audiència. Un pas més cap al final de 100 anys de provisionalitat i abandonament. Segurament aquest no és el Plec que nosaltres haguéssim fet, però votem a favor, i repetim el que ja vam dir al Ple del mes de maig: per al nostre grup el Museu d’Art Jaume Morera és una prioritat que no es pot ajornar més. El company Josep Maria Baiget anuncia un sí crític d’ERC.

No he entès mai això del sí crítics (diu la Sara Mestres sorneguera).

De fons sentim un soroll de clàxons. Són els tractors dels pagesos en lluita per aconseguir preus dignes per la seva fruita en la distribució i venda, i acabar amb el monopoli de preus que tenen algunes grans superfícies. Tota la nostra solidaritat. Segurament ja va sent hora de començar a canviar el model agrari.

El resum ens el dóna, de nou, la nostra companya de bancada, avui més loquaç que mai. “La ciutat està revolucionada amb els tractors” comenta mentre consulta el Uasap que li envien els agents de la Guàrdia Urbana.

I arriben les mocions de les entitats.

SEPC_secu

Una del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans de la secundària (SEPC_secundària) per recuperar la normalització del català en la senyalització viària a la nostra ciutat. Que grans aquesta gent, quanta feina i quanta revolució des de les aules dels instituts. Sempre al costat dels i les estudiants per millorar l’educació pública i la cultura al nostre país. Com no podia ser d’una altra manera, però, el rodet unionista PSC, PP i Ciutadans (aquest Ple més actiu que mai) tomba la seva iniciativa. La de “los señores del SEP” com els anomena la cap del partit taronja, Ángeles Ribes, que, des de la ignorància, els vincula directament a nosaltres. Se’ns refereix com a “partido matriz”. Quina mandra haver d’explicar-li que són i com es defineixen els diferents col·lectius que agrupa l’Esquerra Independentista. Quin cansament intentar fer-li comprendre que és l’assemblearisme i la iniciativa popular. Desistim, ja s’ho farà.

I la segona, la de la Plataforma contra la privatització del Parc de les Arts. Vagi per endavant el nostre agraïment a les companyes i companys d’aquest moviment veïnal per dur al Ple la defensa de l’espai públic. Per lluitar contra la seva privatització per tal d’aconseguir què les places i carrers de la nostra ciutat segueixin sent de tots i totes. Per acabar amb un costum tant nostrat, el del pa per avui i gana per demà, signe d’identitat d’un govern municipal que ho posa tot, absolutament tot, a la venda.

Plataforma-parc-arts

Nosaltres ho tenim clar. Som ferms defensors dels espais públics per a usos públics. I no podem permetre la mercantilització constant d’aquest espais que, no ho oblidem, pertanyent a la gent de Lleida. No volem, ni podem, renunciar a un centímetre de l’espai col·lectiu. Deia Ovidi que ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer. Nosaltres volem el pa sencer. Per als veïns i veïnes del Camp d’Esports volem un parc 100% públic. S’ho mereixen, després d’anys i anys de privatitzacions constants a canvi de zero equipaments públics.

Enmig del debat sona el mòbil d’un dels càmeres de TV Lleida col·locat al costat del cap del Borbó. És el “Despacito” en versió gralla. No sabem si riure o plorar, però si més no allibera uns moments la tensió.

El debat acaba essent com una pel·lícula dels Germans Marx. No se sap massa bé el paper que hi té cada un, què es vota i com es farà. I la raó és clara. Tot plegat fruit d’un exercici de filibusterisme polític per part de l’equip de govern, i amb la complicitat dels altres dos grups que conformen el tripartit: Ciutadans i PP. Enlloc de retirar el projecte del Parc de les Arts, tal i com demana la Plataforma i la voluntat popular del barri, i establir ponts de diàleg, el PSC tira pel dret i presenta una contramoció per la via d’urgència, que directament incinera la que havia presentat la pròpia Plataforma. Tot plegat per no haver de cedir i evitar que els veïns i veïnes del Camp d’esports els posin en evidència.

Nosaltres en neguem a aquest exerciti de pirateria política. Reclamem la retirada del projecte i l’establiment d’un diàleg directe amb una Plataforma que fins ara l’equip de govern havia menystingut. Qualsevol cosa enlloc de presentar aquesta contramoció a correcuita per evitar que els treguin els colors.

La piconadora del tripartit, però, fa inútil la discrepància. I davant el conflicte i la derrota evident, la Plataforma retira la seva moció en benefici de la presentada pel PSC. Impossible de justificar l’acord de passadissos entre els socialistes, Ciutadans i PP a esquenes dels veïns i veïnes del barri del Camp d’Esports. I així ho fan evident molts dels assistents al Ple, que abandonen la sala reiteradament quan parla la tinent d’alcalde “de facto”, i portaveu de Ciutadans, Àngeles Ribes. Ni un bri d’autocrítica. Ni un moment per preguntar-se el perquè de tan insòlita situació. Orgull i ràbia fins al final, cunyadisme extrem i la culpa sempre dels altres.

Parc-Arts

Tot plegat, una victòria trista, com ho defineix el portaveu de la Plataforma, Josep Maria Guasch. Victòria perquè, si més no, la pressió veïnal ha aconseguit replantejar la privatització de l’espai del parc. Trista perquè, malauradament molt ens temem que la venda es traslladarà a un altre lloc del barri. Estarem tots i totes ben atentes.

Seguim.

aigua

Per unanimitat aprovem la nostra moció per a que es faci un Reglament Municipal del servei de subministrament d’aigua, posant de nou sobre la taula el debat sobre un servei del que, no ens cansarem de repetir, en volem recuperar el control democràtic.

El grup municipal del PDCat i Unió presenta una moció sobre el referèndum del dia 1 d’octubre, i sobre la possibilitat de convidar els i les representants de les diferents ciutats agermanades amb Lleida a la nostra ciutat aquell dia.

LALA

El debat, com no podia ser d’una altra manera, no es centra en si hem de convidar, o no, a les ciutats germanes. Això és l’anècdota. Les rèpliques i contrarèpliques van sobre la democràcia i sobre si el dia 1 d’octubre podrem anar a votar. Els únics que no ho entenen així són els companys del Comú, que basant-se en què tot plegat suposarà una despesa segons ells innecessària, acaben tombant la moció al costat del PSC, Ciutadans i el PP. Clarament s’han quedat amb l’anècdota de l’enunciat, i no han estat capaços de veure la simbologia del que es votava. Que hi farem. Seguirem explicant-los-hi.

Més enllà dels tòpics emprats per la regidora del PP, Dolores López, del to burleta de la bancada de Ciudadanos, o de la demagògia i falta de respecte democràtic expressada contra la voluntat majoritària dels catalans i catalanes, que només volen expressar lliurement la seva opinió, sorprèn l’agressivitat contra el simple fet de convocar un referèndum, de preguntar a la gent, que exhibeix el regidor Joan Gómez. Supèrbia i ignorància a parts iguals per part d’un membre de l’equip de govern que esdevé una mena de contradicció en si mateix, i que acumula el nombre més gran de peticions de dimissió d’aquest govern municipal.

Precisament el regidor de participació ciutadana és qui nega el dret a participar de la gent. Precisament fou ell qui afirmà, en una emissora de radio, que “la gent també te dret a no tenir referèndum”. Joan Gómez, l’oxímoron fet persona. El regidor l’argumentari del qual es basa en repetir constantment els mantres “no podem“ i “com ha dit el senyor alcalde”, i que en els seus discursos cita Obama o Reagan. Aquest es el nivell.

Al final, poc més de vuit hores de ple. L’estàndard clàssic i convencional d’aquest mandat. No n’hi havia per a tant.

Abans de marxar tot l’equip ens fem una selfie a l’entrada de la Paeria per assenyalar el començament de les vacances (amb el permís de les associacions d’empresaris i el capital) prèvies al retorn d’un nou curs polític que pinta intens i apassionant, i que ha d’esdevenir clau per assolir la llibertat nacional i iniciar un procès constituent.

selfie-equip

Bon estiu a totes, abraçades immenses, la lluita continua.

Pau Juvillà i Francesc Gabarell, regidors de la Crida per Lleida-CUP

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria