El futbol és així

Crònica del ple del dia 28 d’abril de 2017

Comencem el que serà un ple molt futbolístic amb el cafetonet de rigor. Com ja és habitual, la Joana Soto passa uns segons per il·luminar-nos amb el seu somriure i desitjar-nos molta sort. Després arriba la Gemma, apurem els cafès i sortim a escalfar a la banda. La Clara i l’Adrià estan fent de “vistaires”, estudiant com atacar la tàctica rival. Avui no ha aparegut el director del diari degà de la ciutat. On deu ser? Bé, no cal patir, en una estona el veurem seguint activament el ple gràcies a les seves piulades, que radiaran el partit des d’un altre angle.

Va, som-hi, una mica de tanteig previ. Comencem amb un munt de medalles al mèrit local. Més de cinquanta. N’hi ha per tots els gustos: al mèrit educatiu, esportiu, empresarial, cultural i cooperatiu. Per primer cop, es voten, i ens posicionem a favor, en contra o ens abstenim a alguns dels noms proposats. És el que passa quan es desvirtua el premi i es converteix en un cafè per a tots (i totes).

En consciència no podem votar a favor d’una medalla al mèrit educatiu a l’escola Terraferma, un centre que segrega per sexes. Ni tampoc atorgar una medalla cultural a una empresa, La Gremial SA, l’únic mèrit de la qual és haver fet 100 anys. I una darrera reflexió en tot plegat: ni tots els alcaldes han de tenir carrers, ni tots els secretaris generals sindicals, vinguin d’on vinguin, han de rebre una medalla. Com ben bé diu la paraula, cal fer mèrits.

Entrem directament al terreny de joc amb els temes de les diferents comissions.

Perquè som radicalment feministes i antipatriarcals, perquè no ens conformem amb les molles sinó que volem el pa sencer, votem un no molt meditat al III Pla d’Igualtat de la Paeria. Ni participació, ni pressupost, ni voluntat real d’aplicar polítiques de gènere transversals. Ja ens hem cansat de fer-los-hi la feina.

C-fFG9oWsAAO8Oc.jpg:large

I tot seguim passem al tema estrella de la jornada: la substitució de la gespa del Camp d’Esports…

La primera vegada que el tema es va portar al ple ens vam abstenir, per motius d’urgència, a l’espera de presentar-nos el projecte definitiu i el seu cost final. Creiem en la qualitat de les instal·lacions municipals. Ara, però, ens assabentem que es van començar les obres sense haver-se aprovat el projecte. Que la licitació del contracte de substitució de la gespa no la va fer l’Ajuntament (el propietari del Camp d’Esports i qui havia d’acabar pagant les obres) sinó el propi Lleida Esportiu. I que l’Ajuntament, recorrent a un exemplar del projecte que la mateixa empresa guanyadora havia penjat al Rincón del Vago, es va limitar a un “copiar i pegar” per tal de definir quin tipus de projecte volia i quin havia de ser el seu pressupost.

El resultat és que l’empresa que es va acabar enduent el projecte (bé, que de fet ja hi treballava abans i tot d’aprovar-se) fou, evidentment, la mateixa que proporcionà les dades tècniques i econòmiques a l’Ajuntament. I, casualitat de les casualitats, també l’encarregada de finançar, a través de pagaments ajornats, els més de 760.000 € que costa tot plegat.

enganyada

Ho diem alt i clar. Ens sentim enganyats. Això ja no va d’urgències, de treballar pel bé de l’esport municipal, Això va d’irregularitats, d’acords més propis de la Llotja del Bernabeu que no pas de la del Camps d’Esports. Votem en contra de qualsevol conveni definit en aquests termes, i del sistema de finançament, pactat prèviament fora de qualsevol àmbit de licitació. Pública concurrència i control absolut des de la institució.

En la comissió d’urbanisme, l’equip de govern i els seus socis posen l’autobús a la porteria al més pur estil Mané. Tots a una, defensa fèrria. Al plec de clàusules del contracte de jardinera se’ns presenten unes modificacions minuts abans del ple, tot i que el PP assegura que fa un dia que les té. Linier, fora de joc clar, no?

fora-joc

Votem en contra d’un plec que només atorga 10 de 65 punts a criteris socials, i que imposa temporalitat i parcialitat. No són dos variables que puguem sumar a discapacitat o exclusió, i esperar que aquestes persones vegin complert un itinerari clar en el tema de la inserció laboral.

Continuem corrent amunt i vall per la banda, com Lekunberri en els seus millors temps. Petit, fort, un clàssic lateral basc dels d’abans, old school. Centrem a la rematada per demanar que s’aturi una nova privatització de l’espai públic. Una tercera part d’un solar municipal que es vol destinar a la creació d’un parc de les arts. La centrada es bona i precisa però no troba rematador. No hi ha un Bartolo que pugui marcar-nos el gol.

Mentrestant, des de la banqueta, la primera i segona entrenadora, les nostres Mané particulars, donen ordres precises sobre tàctiques i moviments dins el camp. Més d’un cop el quart àrbitre les ha d’avisar perquè no surtin de la zona tècnica. Al nostre equip, sortosament, no hi ha diferències entre els que estem a dins i les que estan a fora.

Tot seguit es produeixen canvis tàctics en l’organització de l’equip de govern. La capitana taronja cedeix el seu lloc al senyor José Luís Osorio, un central amb ganes d’anar endavant. Ull amb això de posar-se el braçalet, que alguns cops costa de tornar-lo al seu propietari original.

A les 13h, cinc hores després de l’inici del match, les veïnes de l’Avinguda Doctor Fleming que miren el futbol des dels balcons de casa seva han entrat a dinar, i un de nosaltres, que ja ve tocat del desplaçament que vam fer a Guernika fa tres dies, en commemoració del 80è aniversari del bombardeig feixista, comença a patir les conseqüències d’una forta lesió al pit. Malauradament, no és possible aturar el partit i que entri en Pacheco.

Guernika

Què hi farem. Som com el tractoret Palau. Es tracta de continuar jugant sigui com sigui.

Arribem a la part de les mocions. Primer les de els entitats. La FAVLL, defensant que no es construeixi una variant sud que esquarteri l’horta. Recollim la seva passada al peu però els recordem que eliminar aquests projectes de creació de la variant sud no salvarà l’horta d’un nou projecte de variant, o de qualsevol altra agressió, si no creem les figures legals adients per protegir-la. La nostra tàctica: un parc agrari.

I després entra l’Associació Dones Lleida. Un autèntic equipàs al més pur estil AEM femení. Inexplicablement, malgrat la tècnica depurada, el seu joc de fintes amb la pilota als peus i la seva contundència no aconsegueixen obrir espais en l’equip tricolor (vermell, taronja i blau) que es defensa constantment traient pilotes fora de l’àrea com pot. Destaca la figura d’un Ravnic que s’ha de multiplicar per aturar tots els xuts en forma d’arguments contundents que Dones Lleida li llença.

DonesLleidaAnnaArinyo

Nosaltres ho tenim clar. Som d’aquest equip de dones. Malgrat el to del partit, malgrat l’àrbitre descaradament casolà, seguim demanant i demanaren, un recurs residencial públic per a dones en situació de violència masclista. No hi ha cap més alternativa.

Anem a dinar, aprofitant que el partit es troba en un moment de calma. Fem nostre un entrepà que l’equip taronja ha deixat als vestidors, concentrats com estan en defensar cada cop més l’equip vermell. No llencem res, nosaltres!.

A la grada baixa veiem a una jugadora de l’equip dels republicans amb problemes per seguir el joc. El projecte d’aleví que porta dins la panxa cada cop li reclama més i més atenció. Avisem al capità del seu equip que el proper cop que la facin treballar en aquestes condicions avisarem al TAS. I aprofitem per enviar-li una forta abraçada i que tot vagi molt bé, més que res per si de cas no ens veiem al finalitzar l’encontre.

La intensitat augmenta amb l’arribada de les mocions dels equips. La nostra, per blindar l’interès vers els infants en tots els àmbits de l’administració, fent complir el que demana el Síndic de Greuges:

No especificar als nens com a col·lectiu vulnerable, especialment protegit per les polítiques socials d’habitatge, i esmentar a altres col·lectius suposa no desenvolupar la consideració primordial de l’interès del nen, prevista en la Convenció sobre els drets del nen de les Nacions Unides i en la Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, en la configuració del dret a l’habitatge”.

platdeinfancia-noticia

I donem exemples, com ara incloure directament els infants com a col·lectiu vulnerable en el Reglament del registre de sol·licitants d’habitatges amb protecció oficial a Lleida de l’octubre del 2016, afegint-hi un apartat nou on es detallin les situacions d’emergència social. Citem, per exemple, persones amb discapacitats sobrevingudes o dones amb situació de violència masclista. O un altre apartat del tipus “tots els menors en situació de risc d’exclusió residencial”.

La intenció era bona, el nostre un joc net i depurat a l’estil Soren Andersen. Però hi ha massa contundència, massa joc brut, entrades per sobre els turmells que fan mal. No aguantem tanta violència i un arbitratge tant permissiu. No guanyarem mai amb aquest nivell de joc. Una veritable llàstima.

Com ben bé diuen els companys de l’equip del Comú, hem estat hores parlant de la gespa del Camp d’Esports, de com pagar els més de 760.000 €, i es veu que no hi ha diners ni voluntat d’acord quan es tracta del tema de la infància. Trist no, lo següent.

Parlem de la moció d’ERC per remunicipalitzar el servei de zona blava. Per uns segons ens torna a semblar que som a la Llotja del Bernabeu. Un lloc on, de ben segur, s’ha confeccionat la clàusula de les antimunicipalitzacions del PP (i del PSOE i C’s). Nosaltres a “lo nostre”. Absolutament a favor de la municipalització dels serveis públics per recuperar-ne el seu control democràtic. Centrem directament al cap del regidor Baiget d’ERC, però el seu remat surt fora desviat. Queda clar que no és Txema Alonso ni se li assembla. La moció no prospera, com diu la Regidora Montse Mínguez, perquè és una rematada que no pot entrar a porteria. I és que, segons el Paer en cap, “al futbol hi ha passes i pedrades”.

En un moment de replegament, l’equip de Ciudadanos aprofita per intentar-nos col·lar una moció sobre la llibertat d’expressió en un contraatac. Ells, que no permeten que la gent tregui les urnes al carrer, que demanen empresonar gent només per fer públiques les seves idees, que donen suport al PP que ha creat la Llei Mordassa, que condemnenen l’ocupació de bancs i caixes, que veten les actuacions de músics com Albert Pla o Soziedad Alkohólika (SA) només perquè canten allò que no volen sentir. L’excusa, unes pintades aparegudes a la seva seu.

Mai condemnarem la legítima capacitat de les classes populars a la revolta, al crit, a la ràbia, ja sigui amb pintades, encerclant el Parlament o assenyalant directament els culpables de tanta i tanta misèria. Això també és llibertat d’expressió. Ciudadanos, com sempre, menteix i manipula per dur-nos al seu terreny, a la seva manera de veure la llibertat d’expressió, submisa i morta. La nostra resposta en la lletra d’una de les cançons dels propis SA, un dels grups que més ha patit la repressió i la censura de la dreta espanyola:

Quieren cortarnos la lengua, con la tijera de la intransigencia, con la tijera de la necedad, la de la autoridad.

Quiren callar nuestra voz porque no pensamos como quireren ellos, porque queremos ser diferentes, queremos otra realidad.

Quieren taparnos la boca para que nadie nos pueda escuchar, para que solo se oiga su mensaje y nadie pueda dudar.

El regidor del Comú, Carlos González, un fitxtage de la UD Salamanca, fa un xut col·locat al pal, que surt fora per ben poc: “Vull aprofitar la moció a favor de la llibertat d’expressió per dir, en el ple municipal, que per fer una truita cal trencar els ous”. Bona jugada del charro, l’aplaudim.

ovacio

En els minuts de descompte ens llencem a l’atac en la recerca dels darrers gols, fins i tot ens canviem de posició (i cadires) per provar-ho.

Per què l’Ajuntament posa les banderes a mig pal el 14 d’abril? “Perquè és divendres Sant”- ens diu el Paer en Cap- i és la tradició. Pilotes a l’olla i xuts amunt. L’àrbitre encara no ha xiulat el final i demanem que l’estadi tregui el bust del Borbó que presideix el costat de la porteria rival. Res de res. Final del match i cap als vestidors.

A la dutxa després de nou hores de partit, dur, rocós i ple de faltes dins l’àrea que ningú ha volgut veure ni xiular. La hipocresia segueix regnant al camp. Visca el Lleida, sigui unió o esportiu (i visca el Barça).

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria