Doble o res

Crònica del ple del dia 22 de febrer de 2019

Avui es preveu un ple llarg. Bé, de fet seran dos al preu d’un. L’ordinari de cada mes i un d’extraordinari per posar a debat el demolidor informe de la Sindicatura de Comptes sobre la gestió econòmica de l’Ajuntament de Lleida de l’any 2015.

Preveient-ho, carreguem piles al nostre bar preferit, el Destapa’t, amb un esmorzar d’entrepans, croissants i cafè. Trobem a faltar aquelles reunions prèvies amb les companyes de grup. Són temps que ja no tornaran. Fins i tot el director del diari degà de Lleida fa el cafè tot sol i ja no ens ve a veure. Això de no repetir ens passa factura. Estem perdent glamour (si és que n’hem tingut mai) a marxes forçades. Només el somriure etern de la Lídia (Destapa’t) ens dóna ànims.

Abans de començar reclamem la compareixença de la responsable de la Guàrdia Urbana, Sara Mestres, que vam sol·licitar en temps i forma. Volem que sigui això, una compareixença davant el saló de plens, que respongui les nostres interpel·lacions i hi hagi dret a rèplica. No volem que tot es redueixi a encabir-ho en l’apartat de “precs i preguntes”. No volem gat per llebre. Però pel que es veu haurem d’esperar al proper ple. No marxis, Sara, ens veiem.

Arrenquem amb el déjà vu més bèstia dels darrers temps. Un llunyà 2015, recent arribats a l’Ajuntament, l’Alcalde (avui ambaixador a Andorra) ens convoca a una reunió d’urgència amb la resta de grups municipals per demanar-nos que autoritzem, sí o sí, un pagament extraordinari de 260.000€ al Força Lleida. Davant el nostre astorament, es passa la responsabilitat als nous grups municipals, la subsistència del club de bàsquet.

I avui, quatre anys més tard, l’equip de govern porta de nou al ple un expedient en què se’ns demana aprovar un conveni amb el Força Lleida Club Esportiu per als anys 2020-2023, a raó de 180.000 € cada any, per fer front a les despeses inherents a la participació del primer equip del Força Lleida a la Lliga Adecco-Oro.

Aquell despropòsit de la improvisació, que ens va escandalitzar per constatar de manera tant crua com es feien les coses en aquest Ajuntament, continua. Però és que avui l’expedient va acompanyat d’un informe de fiscalització de l’Interventor. Un informe que diu que aquest conveni a quatre anys vista compromet crèdits de futurs pressupostos, no aprovats. I que segons la Llei d’Hisendes locals és il·legal.

Som els primers que creiem en l’esport d’elit i de base. Cal treballar amb els diferents clubs de la ciutat, efectivament, però sobretot cal responsabilitat amb els recursos públics, de totes i tots. Per això avui votem “no” a aquesta bestiesa. N’estem cansats de salts al buit, d’actuacions poc meditades, d’urgències innecessàries. De que se’ns posi entre l’espasa i la paret apel·lant a la supervivència del basquet professional a la nostra ciutat. Recordem el cas del Joventut de Badalona i el despropòsit dels pagaments incontrolats de l’exalcalde Albiol, per mantenir surant un vaixell que s’enfonsava, i que, per poc, va suposar la seva desaparició.

Enllestim d’una punyetera vegada el Pla Estratègic de l’Esport Municipal (PEEM) i asseguem-nos a parlar i planificar, sense urgències i amb el cap fred. No hi pot haver millor garantia de futur.

Avancem a velocitat de creuer.

A les 10:05 el sol comença a atacar l’extrem de la bancada del PDCat que ocupa la regidora Marta Gispert. Per protegir-s’hi es tapa amb una carpeta. No n’hi ha prou. Cal treure les ulleres de sol. La imatge és insòlita, una regidora dins el saló de plens amb ulleres de sol, com si anés de ressaca. Pensàvem que ho havíem vist tot, però no.

Seguim.

Aprovem la modificació del Pla Estratègic de Subvencions de l’Ajuntament de Lleida i les Bases Reguladores per a la Concessió d’Ajuts al Teixit empresarial cultural i artístic de la ciutat. Una immediatesa fruit de les demanades del sector i de la urgència electoral. No serem nosaltres qui digui “no”, perquè sabem de les necessitats bàsiques que avui per avui pateix la industria cultural en aquesta ciutat. I cal tapar forats. Però francament, no veiem un futur clar per a la cultura si no arriba el dia en què deixem de fer-ho, comencem a enderrocar i a aixecar noves estructures.

I arriben les mocions de les entitats.

La primera, la de la Plataforma SOS Menjadors Escolars Lleida contra el fatídic Decret de menjadors de la Generalitat, i per a la creació d’un nou marc regulatiu que garanteixi que les AMPES que vulguin fer autogestió o contractació directa del seu menjador escolar, ho puguin fer amb garanties jurídiques. No podem estar més a favor. De cap de les maneres podem deixar perdre allò que ja funciona bé.

Mentre es presenta la moció, el company de la FAPAC, Albert Font-Tarrés, s’asseu entre el públic. Avui porta una de les dessuadores de Jordi Cuixart que ha fet Òmnium. Un de nosaltres també. No ens hi podem resistir, la foto està servida. Cuixart per partida doble, el nostre petit reconeixement.

La segona, del Sindicat de Metges de Catalunya, per instar el Departament de Salut a reconèixer l’atenció primària com el veritable eix del sistema sanitari públic. Suport absolut a la moció. Des de la CUP portem anys reclamant un canvi de model del sistema sanitari per eliminar la confusió entre públic i privat que fa temps va construir la sociovergència. Tothom ha patit les brutals retallades que això ha provocat, tant en les plantilles com en els sous i els tancaments de serveis.

Al torn de debat de la moció, la senyora Dolors López del PP canta les excel·lències de la sanitat pública i de l’atenció primària, com a eix vertebrador d’aquesta. Ho diu la integrant d’un partit que no ha tingut altre objectiu que carregar-se, precisament, la sanitat pública, i privatitzar tot allò privatitzable. Realment, el cinisme d’algunes no deixa mai de sorprendre’ns.

I una proposta a la doctora que presenta la moció: canviïn, si us plau, el nom del seu sindicat pel de Metges i Metgesses de Catalunya.

A les 11:00 el Lluís li dóna al Paer en Cap un sobre misteriós, amb un bony. D’amagat l’obre i veiem com rosega. Li han arribat les reserves estratègiques de fruits secs. Ja s’albira el debat intens.

Les mocions dels grups municipals comencen amb la del PP sobre seguretat ciutadana. Vaja, que per tal de vetllar per un clima de convivència social i respecte mutu, i per fomentar les relacions solidàries, tolerants i respectuoses entre els ciutadans i ciutadanes, demanen més policia. Els hi diem clarament: “Ampliïn la moció i proposin mesures socials, perquè en el missatge de més policia i mà de ferro tenen vostès un competidor que ho fa molt millor, la ultradreta de VOX. I la gent, entre l’original i la còpia, s’acostuma a quedar amb l’original.”

La regidora del PDCat, Carme Culleré, inicia la seva intervenció amb un “Bon dia, bé, potser bona tarda”. Mirem el rellotge. Només són les 12h. Això és gairebé horari de jubilat francès a la Catalunya Nord.

La darrera moció és l’estrella de la jornada, vist el que està succeint aquest dies al Tribunal Suprem de Madrid. Un text conjunt del nostre grup, ERC, PDCat i Comú de Lleida per instar l’Ajuntament de Lleida a que denunciï la farsa de la justícia espanyola. Una farsa camuflada de judici contra tot el poble català i el seu legítim dret a l’autodeterminació i la desobediència. El judici d’un Estat que, en realitat, va més enllà dels 12 encausats i encausades. Un judici contra tota la gent que va sortir a votar l’1 d’octubre, que va defensar els col·legis, que va fer vaga, que es va mobilitzar pacíficament i incansablement, que va desobeir. Un procés judicial que, en definitiva, ens jutja a totes i tots.  

I clar, en aquest context, no podem permetre el silenci de l’Ajuntament de Lleida. No podem permetre que la institució que representa tots i totes les lleidatanes no surti en defensa de les seves llibertats individuals i col·lectives, en defensa dels seus drets fonamentals: civils, polítics i socials, que també estan en perill.

I així ho expliquem a la gent del PSC. Ara que s’ha fet més que evident que se’ls hi ha “trencat l’amor” amb la dreta espanyola. Ara que el taronja i el blau es tenyeixen de verd per veure qui és més fatxa, siguin valents d’una vegada i facin seus els acords que presenta la moció. Votin encara que sigui per punts. Això va de llibertats, de la nostra, però també de la seva.

I així els hi diuen els representants d’Òmnium i l’ANC que intervenen en el Ple. Però no hi ha manera. El rodet del 15-12 a favor de la repressió i la retallada de llibertats torna a passar-nos per sobre. El PSC de nou de la mà de PP i Ciutadans, malgrat tot. El dia 26 de maig caldrà una transformació profunda. Vergonya profunda.

Final del ple ordinari. Trenta minuts abans del començament de l’extraordinari. Trenta minutets per anar a dinar. El primer cop en quatre anys de mandat.

De nou de cap al Destapa’t, on ens trobem amb les forces vives del ple, les de veritat: l’interventor, la secretària i l’oficiala major. Demanem ràpid i no els perdem de vista. Ells seran el nostre indicatiu per saber quan ens hi tornem a posar.

Just amb el primer mos arriba la Rosa Peñafiel, amb el seu somriure d’orella a orella. S’encomana i ens carrega d’energia. I quan marxa, el seu lloc l’ocupen la Gemma i l’Eva, que han estat treballant a la Bat-Cova durant tot el ple.

A les 15.00, ens acabem el cafè “a cul sec” i cap al Saló de Plens altre cop. Ara toca parlar de l’Informe 2015 de la Sindicatura de Comptes de Catalunya. Traiem els ibuprofens, som-hi.

Ras i curt. Denunciem que l’informe 26/2018 és un revés brutal a la gestió econòmica i política de l’equip de govern. Però com respon l’equip de govern a aquesta evidència demolidora? Amb el clàssic “circulin, circulin, que aquí ho hi ha res que veure”.

Destaquem tres aspectes claus que resumeixen la cleca immensa a la gestió econòmica de l’equip de govern:

  1. La política del “ja ho trobarem.”
  2. La banca (i les empreses) sempre guanyen.
  3. La manca de control dels serveis públics privatitzats.

Que ve la Festa Major i posar al pressupost “només” mig milió d’euros queda lleig? Posant-hi més, fem-ho lluït i ja ho trobarem.

Que vénen eleccions i he de regalar hores de parquímetre a la gent? Doncs, amb la concessionària i ja ho trobarem.

L’informe diu que fa diversos anys que l’Ajuntament utilitza la pràctica de reconèixer crèdit (despeses) fetes un any i imputar-les al pressupost de l’any següent. Que així, en plata, vol dir que es que fan trampes en la comptabilitat dels exercicis pressupostaris. I que el deute, com l’energia, no desapareix, només es trasllada.

Com hem dit, l’informe fa palès que la banca sempre guanya, i les empreses, també. Us sona l’expressió “risc i ventura”? Doncs el document denuncia que el PSC se l’ha fulminat.

Ho diem alt i clar. Si volen privatitzar serveis públics com a mínim facin-ho. O dissimulin millor. Que no es noti tant descaradament aquesta praxi tant pròpia de l’equip de govern de socialitzar els deutes i privatitzar els beneficis.

I, finalment, el document també denuncia que la Paeria no té control sobre els serveis públics privatitzats. Un fet que fa quatre anys que venim repetint.

Al final, de tot plegat queda la nostra queixa, els nostres arguments i la nostra denúncia. I també la fortalesa del tripartit municipal, PSC, PP I Cs, que passa el rodet i ho tomba tot.

Més enllà de tota mesura, al·lucinant la intervenció de la senyora Ángeles Ribes, regidora de Ciutadans, que no solament no diu ni un mot sobre la gestió econòmica de l’equip de govern, sinó que carrega contra la pròpia institució de la Sindicatura de Comptes i la veracitat de l’informe emès. Si no ho sentim, no ens ho creiem.

Final. Marxem cap a casa. Després d’una vaga general, de més de quinze hores de carrer, després de dos plens en un, ens mereixem una mica de descans. I aquest diumenge toca cremar roda.

Abans, però, un nou 1×1 del ple. A les portes de la #VagaFeminista8M avui només regidores i treballadores dels grups municipals.

PSC-Units per Avançar

Montse Mínguez. No n’hi ha prou amb un caràcter irreductible.

Montse Parra. El rostre del cansament cansat.

Sara Mestres. La sergent de ferro.

Rosa Maria Salmerón. Separar-se per avançar.

Neus Brocal. Va deixar els carrers per tancar-se en un despatx.

Mertitxell Roca. Al despatx hi vivia aquesta ànima solitària.

PDCat

Carme Culleré. Punkie de postal.

Cristina Simó. La filla revolucionària de la patronal.

Marta Gispert. Disposada a tot, i sense perdre el somriure.

Txell Fontanet. No hi ha ningú que aguanti el seu ritme infernal.

Gemma Caballol. Alita, àngel de combat.

Ciutadans

Ángeles Ribes. La infiltrada perfecta per al patriarcat.

Ares Valdés. Multitasca taronja.

ERC-Avancem

Núria Marín. La família, referent indiscutible.

Anna Jordà. La millor veïna del món.

Mari Carme Martínez. La discreció de l’aparell intern.

PP

Dolors López. Treballar és de perdedors.

Sònia Cascón. Tendresa i simpatia inesperades.

Crida per Lleida-CUP

Gemma Casal. Només en pot quedar una.

Eva Lega. Independència i socialisme inqüestionables.

Comú de Lleida

Sílvia Moya. El Comú indispensable.

Judith Serrano. Substituir el titular indiscutible no és fàcil.

Francesc Gabarrell i Pau Juvillà, regidors de la Crida per Lleida-CUP

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria