ple

“Una ciutat que construeix Llotges i tanca albergs públics”

Discurs de la Crida per Lleida – CUP al Ple sobre l’estat de la ciutat (2017)

 

 La mesura, dramàtica, de l’estat de la ciutat ens la va donar a finals de maig una entitat tan poc sospitosa com Creu Roja amb un titular feridor: “La pobresa es cronifica a Lleida”. El subtítol reblava el clau d’aquest model de ciutat que ha preferit construir Llotjes milionàries i tancar albergs públics: “Ponent és la demarcació catalana on aquesta situació és més persistent i afecta el 63% d’usuaris

Regidores i regidors de l’equip de govern, socis de l’equip de govern, vostès son capaços de fer un discurs de “Lleida va bé” quan de les conclusions del desè estudi de l’Observatori de la Creu Roja La cronificació de la pobresa, alerten que el 63% dels lleidatans atesos per l’entitat (més de 3000) l’últim any pateixen una situació de pobresa crònica, ja que fa més de tres anys que no poden cobrir les necessitats més bàsiques.

Vostès fan un discurs triomfalista quan Lleida és la demarcació catalana on hi ha una cronificació més gran de la pobresa, superant en 22 punts la mitjana de Catalunya. Quan vuit de cada deu atesos a Lleida pateixen pobresa severa,  famílies de quatre persones que ingressen menys de 800 euros al mes.

Aquesta és també la seva ciutat, la que no anomenen. La que amaguen sota un model on es privatitza l’alberg municipal. La que conforma un model que deixa, durant anys, un servei residencial per a víctimes de la violència masclista, un col·lectiu extremadament vulnerable, a Dona Samaritana sense cap control, un model que ho té tot a la venda: serveis públics, places i carrers.

Vostès fan un discurs triomfalista quan Lleida és la demarcació catalana on hi ha una cronificació més gran de la pobresa, superant en 22 punts la mitjana.

Un model de ciutat que absorbeix els beneficis que la gran indústria fruitera deixa a Lleida (gràcies a la suor de moltes persones temporeres) i que no vol assumir cap ni un dels costos socials que implica aquest model agrícola insostenible.

Un model que té el seu paradigma en la Llotja, un reflex cruel d’un model de país i de ciutat. Un país que rescata (amb els diners de totes i tots!) caixes en fallida per operacions immobiliàries com la de la Llotja, que permet que mentre el titànic de Catalunya Caixa s’enfonsava, el seu president, el destacat ex socialista Narcís Serra i els seus consellers, es pujaven el sou impúdicament.

Un model que socialitza les pèrdues i privatitza els guanys.

La Llotja, com ja em dit, es també exemple del seu model de ciutat, de grans projectes urbanístics, de centenars de milers d’euros invertits en una closca buida que conté un entramat dens de fundacions i empreses. Un model opac fins al paroxisme que no permet que es gravin les intervencions del Centre de Negocis i Convencions malgrat la constància de regidors desmemoriats.

Aquest octubre veurem també una altra part del seu model, la que canvia cadires per la lliure decisió de les lleidatanes i lleidatans, sota l’atenta mirada dels seus socis de govern taronges. Cal dir-ho clar, el seu equip de govern no permetrà que puguem votar si “Volem que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” perquè en paraules del seu regidor de participació (veiem que continua encara en el càrrec, una cruel ironia) «Els ciutadans també tenen dret a no tenir un referèndum».

El seu model també és canviar cadires per la lliure decisió de les lleidatanes i lleidatans sobre el futur polític de Catalunya

En breus minuts debatrem una proposta de resolució perquè la Paeria es comprometi amb el referèndum que compta, com vostès ja saben, amb un 80% de les catalanes i catalans a favor de la seva realització.

Regidors del PSC, la qualitat democràtica de la nostra ciutat també es mesurarà en la voluntat de garantir i fomentar la participació en un referèndum que ha de definir el nostre futur col·lectiu, Molt ens temem que la seva resposta serà la de l’enrocament a la que els obliga un acord de govern amb Ciudadanos i PP on la ciutat perd bous i esquelles, i que l’acosta més a aquella famosa región del Ebro del leridanismo que a la capital de la Catalunya interior.

Deia Dostoievski que viure sense esperançcs és deixar de viure: l’exemple de l’alcalde del PSC de Terrassa que enunciava que “No sóc ningú per dir al gent que no voti”, obre la porta a que, el proper discurs sobre l’estat de la ciutat del 2018 el Paer en Cap ens relati la complicitat de la Paeria en el referèndum i ens pugui anunciar que les urnes, finalment, van ocupar escoles o centres cívics, que la democràcia va triomfar davant l’imperi de la llei a la que apel·len els qui tenen por d’escoltar a les lleidatanes i lleidatans.

La qualitat democràtica de la nostra ciutat també es mesurarà en la voluntat de garantir i fomentar la participació en un referèndum

Malgrat, tot tenim motius per ser optimistes:

–       Quan veiem que les veïnes i veïns del camp d’Esports s’apleguen a l’entorn de la plataforma  Fem el Parc entre Tots! per evitar que es privatitzi el seu espai públic.

–       Quan la gent d’Ensenyament s’agrupa per demanar una escola Lliure de militarisme i exigeix que l’Exèrcit no tingui cabuda a les fires educatives.

–       Quan la gent de Colors de Ponent continua rebentant  tots aquells armaris que mai ningú semblava disposat a trencar.

–       Quan les dones i homes de Marea Blanca continent perseverant i persistint per tombar allò que semblava inabastable, el Consorci sanitari de Lleida, punta de llança de la privatització de la sanitat pública.

–       Quan la gent de la PAH Lleida continua  la seva lluita per tal de donar una resposta contundent, humana i sobretot implicada en la solució del gran drama dels desnonaments, el dret a l’habitatge i la pobresa energètica.

–       En les companyes del Grup de Dones Lleida i la seva lluita contra qualsevol tipus de violència masclista, vingui d’on vingui, assenyalant els agressors i aquells que els hi donen suport o  fan apologia.

–       Quan la  gent de Marea Groga Lleida continua obstinada a favor de l’escola pública per tal d’evitar el tancament de línies d’EI3 a la nostra ciutat.

–       Quan desenes de lleidatanes i lleidatans s’apleguen a l’entorn de la plataforma Lleida Lliure de Franquisme i surten al carrer per treure del nomenclàtor urbà noms lligats al règim dictatorial que va fer exiliar i assassinar tants lleidatans i lleidatanes.

Aquesta és la Lleida que va bé, la que s’empodera i aixeca la veu en defensa de la col·lectivitat, dels espais públics, de la sanitat pública, la que defensa que no existeix memòria sense justícia.

El nostre compromís ha estat, és i serà, en defensa de les classes populars i d’una ciutat per totes i tots. Ho farem mantenint un peu a fora de la institució, i un a dins. Hem treballat per ser un engranatge més en aquest procés de canvi que es construeix, com hem dit, des del carrer.

Aquest any hem treballat per aixecar la catifa de l’entramat Llotja, perquè les persones que venen a treballar a l’estiu a la fruita no hagin de dormir en carrers ni places,  ni  se les desperti a cops de mànega, sinó amb la dignitat que qualsevol treballadora i treballador es mereix. Hem treballat per un servei d’acollida de dones en situació de violència masclista públic i de qualitat, per recuperar els control democràtic dels serveis públics.

Aquesta és la Lleida que va bé, la que s’empodera i aixeca la veu en defensa de la col·lectivitat,

Hem demanat processos participatius, com en el cas de la caseta de fusta del carrer Cavallers o del Xalet dels Camps elisis, aportant propostes concretes. Continuem compromesos amb l’Horta,  per protegir-la i fer-ne el pulmó verd que Lleida necessita. Continuem treballant per una cultura rica, oberta, viva i participada. Per recuperar una Regidoria de Cultura per a la ciutat, per a la seva gent. Una Regidoria de Cultura que ens representi, amb ganes de treballar pel futur de la cultura en aquesta ciutat.

Hem treballat per incloure Lleida dins del procés constituent, sempre de baix cap dalt, de la propera República Catalana, sense oblidar la nació complerta, els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Hem posat el nostre màxim esforç en fer que els serveis públics privatitzats, tornin a mans públiques per tal de garantir-ne la universalitat i el control democràtic.

Hem treballat des del municipalisme, enxarxats amb les companyes de Tàrrega, de Bellpuig, de Sabadell o de Badalona  perquè, per nosaltres el municipalisme no és la germana petita de la política, és el primer espai de lluita i transformació. I, en aquest sentit, el nostre compromís és ampli i ampliable i fermament independentista, feminista i anticapitalista.

Hem treballat per empènyer Lleida en la construcció de la República Catalana, des del municipalisme, primer espai de transformació

I no volem acabar la nostra intervenció sense certeses:

La d’una societat que s’enxarxa i esdevé cada cop mes activa i (sortosament) incontrolable.

La que tenim en la construcció de la memòria històrica que passa per la justícia i que esborrarà, de ben segur, les restes de franquismes dels nostres carrers, tal i com ja va passar amb les plaques.

La d’una defensa creixent de lo públic que ens ha de conduir a recuperar les places i carrers per tothom, foragitant-ne els interessos privats.

La que ens permetrà recuperar els serveis públics i tornar-los a mans de tothom. Entre totes i tots, dins i fora del ple, posarem les bases pel que, de ben segur, esdevindrà.

I la d’un canvi de model de ciutat, llunyà però no tant, que portarà associat un canvi en la configuració del saló de plens.

A l’equador de la legislatura tenim clar, com diu John Berger, que  “El futur que tant els espanta arribarà. I llavors el que quedarà de nosaltres és la confiança que hem mantingut en la foscor. S’albira un raig de llum”.

 

 

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria