De trànsfugues i cronòmetres

Crònica del ple del 23 de febrer de 2018

Totes les veus ens diuen que el ple d’avui serà maratonià. Una llarga batalla que ens durà dues novetats: l’estrena de la regidora trànsfuga i l’ostentosa ubicació del rellotge de l’Armagedon, un cronòmetre per comptabilitzar els temps de les intervencions.

Per agafar forces, tornem a esmorzar gra fort, però aquest cop no n’hi ha prou perquè el director del diari degà de Lleida piqui l’ham i no apareix. Ens despatxa amb un tuit.

La sorpresa arriba en entrar al Saló de Plens. La nova regidora d’Units per Avançar (amb el PSC) s’asseu al banc buit que hi ha entre la Sara Mestres i el nostre grup. La regidora socialista diu que se l’ha afillat. Mai tant ben dit, oi?

Sense escalfament previ iniciem el primer debat a l’entorn de si l’ex Convergència i Unió, Rosa Maria Salmerón, és o no una trànsfuga. Molts eufemismes, moltes excuses per negar l’evidència. La regidora del PP, Dolors López, ens ho aclareix amb una frase de les seves: “la vergüenza pasa y el provecho queda”. A nosaltres no ens hi trobaran mai en aquest profit. Tot plegat ens sembla absolutament inadmissible.

Foto de https://twitter.com/segrecom_lleida/status/966951250553163776

Arrenquem amb el que serà una constant avui. A l’inici dels torns d’intervenció l’alcalde s’oblida de donar la paraula a la “nova” regidora no adscrita, que ara ha de parlar la primera, abans dels companys del Comú de Lleida. Tot plegat ens resulta molt il·lustratiu i significatiu, i s’anirà repetint diversos cops al llarg de la jornada. Curiosament, quan intervé, la regidora Rosa Maria Salmerón parla en plural (no sabem si majestàtic o enyorat).

En la nostra primera intervenció expressem tot el suport al company Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT, al raper mallorquí Valtònyc i als membres dels CDR que avui s’han encadenat a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per denunciar l’estat d’excepció que aplica l’Estat espanyol a Catalunya. En un dia com avui, 23F, amb la memòria del franquisme i de Tejero més viva que mai, orgull de CDR, orgull de poble. #Dempeus

I continuem amb el Síndic de Greuges de Lleida i el que hauria de ser la presentació de les memòries de la seva oficina. Lamentablement el síndic no ha pogut venir. Fa anys que ja no exerceix com a tal degut a la seva delicada salut. Des del respecte i el reconeixement a la feina (no) feta, creiem que és absolutament urgent nomenar un nou síndic o síndica. És evident, però, que l’equip de govern prefereix una figura absent i poc combativa enlloc d’un síndic de debò. Una figura que posi en valor la sindicatura de Lleida i la tasca que ha de dur a terme davant la ciutadania. No fos cas que hagués de començar a donar explicacions.

Entomem els temes de les comissions.

La Comissió d’Urbanisme comença amb la voluntat per part del tripartit de facto (més la regidora d’Units Avancem) de blindar la privatització del servei d’escombraries sis anys més. Ni tant sols es planteja la possibilitat d’estudiar la remunicipalització d’aquest servei.

I per fer-ho s’utilitzen els mantres de sempre: “no hem tingut temps de fer un nou concurs”. Es veu que no sabien, des de fa anys, que la concessió s’acabava al mes de març d’aquest 2018. Tot per tal d’afavorir, de manera clara, la concessionària que avui duu a terme aquest servei.

Enunciant el famós “la situació complexa de les màquines de neteja”, el que es vol dir (en plata) és que l’empresa no ha fet cap inversió i ara toca córrer. Un clàssic de les concessions. No es fan les inversions previstes en el contracte i, quan s’acaba el termini de concessió, com que l’Ajuntament no té diners per dur a terme la inversió, tornem a la roda de la privatització. Pa per avui, gana per demà.

Continuem amb la rescissió de la concessió amb JAMSTORES que tenia l’outlet instal·lat al Mercat del Pla. Ho tenim clar, tot plegat representa un doble fracàs per a l’equip de govern del PSC.

D’una banda és el fracàs d’un model de desenvolupament del Centre Històric, fet d’esquenes al barri i sense tenir en compte les necessitats reals dels veïns i veïnes. I, de l’altra, un segon fracàs, que fa palès l’absoluta manca de control de les concessions públiques per part de l’equip de govern de Paeria. Recordem: Llotja, Xalet dels Camps Elisis (River), Discoteca de Gardeny (Hill), Mercat del Pla… No hi ha concessió de la Paeria que no hagi estat notícia en els darrers mesos per incompliment en les condicions establertes en el plec. I així seguim.

Privatització d’espais, serveis i edificis públics. Beneficis només per a les empreses privades que els exploten, sense que l’Ajuntament recuperi allò que exigeix la llei per a la ciutadania. Aquesta és la nostra lluita.

Arriba l’hora de les entitats. La síndrome del cronòmetre està fent que tothom escurci les seves intervencions, i segurament el ple no serà tant i tant llarg com es preveia. Molt a favor.

Dues mocions. Un sí absolut a les dues. El primer per la gent de Mariola en moviment, un bon exemple d’empoderament popular, que reclamen participar directament en el projecte “Mariola 20.000”. I un segon contra la violació dels drets fonamentals a Líbia, contra l’esclavitud.

Al bell mig de les dues, apareixen els companys i companyes dels CDR Lleida, veritable motor de la República. Venen a exigir-nos la desobediència al 155 i l’obediència al poble. Quin orgull i quina sort tenir aquesta xarxa de defensa de la República ben arrelada als barris de la nostra ciutat.

A la indefinició del reglament plenari queda una tercera moció del col·lectiu Marea Lila de Lleida sobre la vaga feminista del 8 de març. Una moció que, contra la nostra opinió, fa seva el Comú de Lleida. En aquest context, el debat es produeix al costat d’una moció registrada pel PSC, també vinculada a la vaga del mateix dia. Molt a favor del text de Marea Lila, que lamentablement no ha tingut el protagonisme que es mereix, allunyada dels diferents partits. I molt poc a dir de la moció del PSC, que només crida a donar suport a les dues hores d’aturada que promouen els dos sindicats majoritaris, CCOO i UGT.

En el seu torn el regidor Sergi Talamonte del Comú de Lleida diu que cal despolititzar el feminisme, que aquest moviment no és d’esquerres ni de dretes. Ens trobarem en moltes lluites, companys, però en això la nostra discrepància és abismal. Fer política és positiu, fer avançar el feminisme cap a l’emancipació i la transformació social des de la lluita contra el patriarcat ha estat, és i serà sempre, d’esquerres.

El PP proposa una moció sobre la presó permanent revisable. La nostra resposta és fàcil. Cap cortina de fum amagarà les seves misèries, la seva vergonya. Els hi recordem Rato, Bárcenas, Fabra, Camps, Gürtel, sense oblidar-nos de M.Rajoy. Au va, circulin!

La nostra moció per a la implementació del projecte Camí Escolar, espai amic s’aprova amb el consens de tots els grups municipals. Gràcies a tots i totes. Tocarà negociar el desenvolupament amb la nova regidora d’Educació, la senyora Salmerón.

Després, de cap a dues mocions amb el trist pedigrí de l’Estat espanyol.

Una per a la concessió de la Medalla al Mèrit de la Ciutat a tots els ferits i ferides durant la repressió policial del dia 1 d’Octubre. Tot el reconeixement a aquells i aquelles que van posar els seus cossos davant de les urnes per defensar els col·legis electorals, perquè tothom que vulgues pogués votar.

Curiosament (o no) els arguments per votar contra aquesta moció que fan el PP, Ciudadanos i el PSC són quasi calcats. Lamentable que la regidora socialista, Montse Mínguez, aprofiti l’ocasió per fer mofa del pentinat de la companya Anna Gabriel, i banalitzar sobre la seva situació d’exili a Suïssa. Just avui en què s’aprova el suport a la Vaga Feminista del 8 d’octubre. Quina llàstima.

La segona un clàssic dels darrers mesos. El 155 i els atacs a la immersió lingüística. Defensem el català com a llengua vehicular a l’escola i la immersió com a exemple d’integració i cohesió social. No ens enganyem, aquells que parlen de trilingüisme, de separar els nens i nenes en funció de la seva llengua d’origen, són els primers en voler destruir una de les poques coses que funcionen en aquest país. Sense l’actual Llei de Política Lingüística, sense la lluita de tantes i tantes escoles per integrar i no excloure, el català seria una llengua residual, tancada només a l’àmbit domèstic. Estigmatitzada. És el que volen. No ho aconseguiran.

Després de dos precs ineludibles en favor de la llibertat d’expressió arribem al final. Cap a casa després de 9 hores de ple. Molt lluny de les 13 o 14 previstes. Segurament gràcies al cronòmetre. Molt a favor.

Queda la incògnita sobre qui escriu aquesta crònica. Avui ho ha descobert la nostra companya de bancada original. Una pista: és una feina col·lectiva.

Gràcies a totes i tots pel suport i la paciència. Seguim.

Pau Juvillà i Francesc Gabarrell, regidors de la Crida per Lleida-CUP

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria