De sergents, futbolistes i botiflers

Crònica del ple del dia 1 de juliol de 2016

Aquest cop, en el moment del cafè i croissant, previ al ple, ens falla la companya Gemma Casal i els seus consells. Sort del Whatsapp i la seva capacitat per consultar i debatre temes in extremis.

La infatigable Gemma, col·laborant des de la distància

La infatigable Gemma, col·laborant des de la distància

Entrem al Saló de Plens i, com sempre, les clàssiques rotllanes entre els diferents grups municipals: els “plenillos”, com els anomena el paer en cap; reunions “pseudofurtives” per acabar de polir els darrers temes o, més aviat, per recollir aquella foto curiosa, com per exemple, la de la tinent d’alcalde in pectore conversant a darrera hora amb algú de l’equip de govern. L’emparellament Ciutadans-PSC manté bona tirada a les pàgines de la premsa local.

Arranquem, com cada ple, amb la selfie de rigor que dóna el tret de sortida a una nova sessió de vuit hores. Aquest cop, però, la nostra bis còmica no ha estat del gust de tothom. Alguns des de la ironia i l’estima; altres, des de la ignorància i el voler fer mal. D’acord, ho durem a l’assemblea. Esperem que no acabi en empat.

Al nostre costat, la regidora de la Guardià Urbana fulleja una invitació per assistir a la “Licencia de sargentos” a l’Acadèmia General de Suboficials de Talarn, que li han enviat des del Ministeri de Defensa de l’Estat Espanyol. Grandíssima jornada patriòtica a la qual dubten que hi falti.

El primer debat és una proposta per construir tres nous camps de gespa artificial i canviar la del Camp d’Esports. Ens abstenim per la poca concreció econòmica, per una endèmica manca de claredat a l’hora de presentar-nos els projectes i els números que se’n deriven. Som els primers que creiem en l’esport municipal i de base, i en mantenir i crear unes instal·lacions esportives públiques en condicions. El tema és, i ha de ser, responsabilitat municipal, però cal que fem les coses d’aquesta manera? Grans clàssics d’aquest mandat.

El debat, però, s’allarga molt més d’allò previst i en un moment donat, no sabem ni com ni per què, un dels regidors del Comú de Lleida extrapola el fet de tenir o no tenir instal·lacions esportives amb tenir o no tenir nens i nenes drogant-se pels carrers.

Maradona_cup_azteca

Maradona, amb la copa del mundial de Mèxic (1986)

Com hem passat d’un tema a l’altre? Aquest ha de ser el debat en uns expedients d’aquestes característiques? Des de la nostra modesta opinió, tot plegat desvirtua el debat i només serveix perquè algú ens recordi, sorneguerament, que Maradona i Julio Alberto també corrien la ratlla per la banda, en fantàstics camps de gespa natural. Deixem-ho aquí.

El següent debat gira al voltant de la requalificació de dues antigues places de treball que permetin l’oferta de dues de noves. El debat no se situa en la necessitat o no d’aquests nous llocs de treball (fet que valorem positivament), sinó en el mètode de lliure designació per tal de cobrir-les que es demana. Lliure designació o, el que és el mateix, que la decisió final depengui únicament i exclusivament del regidor (d’Urbanisme, en aquest cas). En la mateixa línia dels sindicats, la intenció és votar negativament i reivindicar el mètode del concurs de mèrits. La sang, però, no arriba al riu. Veient-se en franca minoria, l’alcalde retira els expedients de la taula i promet tornar-los a portar al ple amb les condicions requerides. Bona decisió.

En la mateixa setmana que s’ha fet públic que l’alcalde i alguns regidors amb dedicació exclusiva imparteixen classes a la UdL, altre cop se’ns demana una nova compatibilitat laboral. Com sempre, el nostre vot contrari.

El següent punt, la modificació del contracte d’ILNET. Avís per a navegants i per aquells grups que qüestionen el nostre vot: allí on governa la CUP sempre s’han remunicipalitzat els serveis públics, sempre. No tothom pot dir el mateix. Ens trobem d’aquí a dos anys, en la lluita perquè tot plegat torni a mans públiques, quan finalitzi el contracte de privatització del servei de neteja.

Avui i aquí, no serem obstacle per la implantació de la recollida de residus porta a porta, una mesura que creiem necessària i que suposa un empoderament de la ciutadania en la gestió dels seus propis recursos. Treballem i treballarem per la seva implantació planificada i acurada.

Avui, malauradament, només una entitat ha portat la seva moció al ple, la FAVLL, a la qual donem suport en la seva reivindicació per ajustar els nous valors cadastrals a la realitat de l’horta de Lleida. Si creiem en el model agrari de desenvolupament local de la nostra horta, no podem permetre que les activitats que li són inherents, que la defineixen i li donen sentit, es gravin d’aquesta manera.

La FAVL defensa la seua moció

La FAVL defensa la seua moció

És de justícia esmentar que, prèviament a la moció presentada per la FAVLL, l’ordre del dia d’aquest ple recollia una moció de l’Associació de Veïns del Turó de Gardeny reclamant esdevenir un barri independent, i una altra de l’Associació de veïns de la Mariola reclamant la unitat del seu barri. Totes dues retirades a darrera hora gràcies a una intervenció directa de l’alcalde per tal de no dur l’enfrontament al ple. Moció i “contramoció”, aquesta darrera promoguda pel regidor de Participació ciutadana a fi de contrarestar la proposta del barri de Turó de Gardeny. La divisió administrativa dels barris de la ciutat, els seus límits i confluències és un debat que cal fer, però sense enfrontar veïns i veïnes, sense visions clientelars. Un debat conjunt de ciutat que nosaltres mai defugirem.

Galdós paper el del regidor de Participació, que va admetre davant de tots i totes, orgullós d’allò que anomena la seva feina, la participació personal en la moció de la Mariola. Novament, i ja van tres cops, demanem públicament la seva dimissió, la del “segon tinent d’alcalde bomber piròman” (recollint les paraules del regidor d’ERC, Josep Maria Baiget), un edil que atia el foc d’uns barris contra altres enlloc de buscar consens.

Si no canvia la seva actitud, si no varia la seva manera de treballar i de “dialogar”, si d’una vegada per totes no fa la feina per la qual se li paga un sou públic, segurament acumularà moltes més peticions de dimissió per a la seva trista col·lecció en aquest tres anys que encara tenim per endavant.

Mentre el regidor d’Urbanisme fulleja en paper l’entrevista que li ha fet Nació Lleida, i que publica el mateix dia del ple en versió digital, ens adonem que aquest cop hem tornat a badar. Pensàvem que seríem a casa a l’hora de dinar, però veiem amb delit que comencen a arribar entrepans encarregats per altres grups a la sala de premsa.

Avui tocarà passar gana, i fred. El nivell de confort àrtic que emana dels aparells d’aire condicionat del Saló de Plens costa d’entendre, la veritat. Sense rebequeta no hi pot haver revolució.

La primera moció dels partits és nostra. Demanem l’agermanament de Lleida amb Xàtiva (País Valencià). Una antiga reivindicació de l’esquerra independentista a Lleida de l’any 2007, que l’Ateneu Popular de Xàtiva va dur al ple d’aquesta població del dia 25 de juny i que l’Ajuntament de Xàtiva va aprovar per unanimitat, amb els 7 vots del PSPV, 5 de EUPV, 3 de Compromís, 5 de PP i 1 de C’s. Increïble, però cert.

Una proposta d’agermanament de dues ciutats amb forts lligams històrics. Una proposta de passat, de memòria històrica, que recorda una data malaurada, el 1707, quan Xàtiva (al juny) i Lleida (a l’octubre) foren saquejades i incendiades com a mesura de càstig per les tropes de Felip V de Borbó.

Retrat de Felip Vè, penjat cap per avall al Museu Almodí de Xàtiva

Retrat de Felip Vè, penjat cap per avall al Museu Almodí de Xàtiva

Una proposta de present comú, compartint llengua i cultura popular, arrels i territori.

Una proposta de futur, de progrés social, d’intercanvi de coneixements i experiències que configuren els fils invisibles d’una nació compartida, els Països Catalans.

El millor del debat, la intervenció del regidor de Ciutadans, Daniel Rubio, que ens fa una classe d’història revisionista, negant l’existència d’una cultura compartida entre tots els territoris de parla catalana. Negant, des de l’histrionisme i l’exaltació, l’existència dels Països Catalans i de la seva història. No així la d’Espanya, evidentment, que com tothom sap és “Unidad de destino en lo universal”.

Aprofundint en els prejudicis, els seus, el regidor de Ciutadans ens acusa de no voler-nos agermanar amb Madrid, per exemple. Li responem que ens sentim germans del Madrid que va combatre i resistir el feixisme l’any 1936, i hereus d’aquella columna Durruti que va anar a ajudar-los. Sí a l’agermanament, sense cap mena de dubte.

La seva explicació ens recorda la famosa frase: “Fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, la història de les caceres seguirà glorificant els caçadors”.

El senyor Rubio acaba la seva “llauna” recordant-nos que ell se sent català, espanyol i botifler, “y a mucha honra” i ens recomana dos llibres per aquest estiu: La ciudad masacrada d’Oscar Uceda, i la darrera publicació del rector de la UdL, Roberto Fernàndez, on lloa Felip V. Afegint-se al banquet unionista, Dolors López, del PP, encara ens recomana una tercera lectura: Lérida bajo la horda de José Maria Álvarez Pallás. Tot molt normal.

Entre els crits del senyor Rubio i les rialles de la senyora López, per si algú conserva encara el senderi, nosaltres recomanem llegir a Fuster i Estellés.

Després, les darreres mocions en recta final. Del PP, per la reducció de les llistes d’espera en residències de la gent gran. Diem no a la hipocresia d’aquells que es vanten d’haver destrossar el nostre sistema sanitari.

Del Comú, reclamant més transparència. Diem sí, evidentment, tot recordant que la transparència és una eina, no una finalitat en si mateixa. O, dit d’una altra manera, avancem cap a la transparència com un petit pas, un més, cap a un canvi de model de ciutat que es basi en principis comunitaris d’igualtat i justícia social.

D’ERC, una versió 2.0 actualitzada de la que nosaltres presentarem en el seu moment en defensa de la compra d’obra provinent del Monestir de Sixena per part del MNAC i la Generalitat de Catalunya. Sí, evidentment, i ens veiem el 25 de juliol a les portes del Museu de Lleida.

Final. Cap a casa abraçats, amb la panxa exclamant-se contrariada i el fred als ossos i a l’ànima. Seguim.

Pau Juvillà i Francesc Gabarrell, regidors de la Crida per Lleida-CUP

Lleida, 4 de juliol de 2016

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria