D’amargats i ressentits

Crònica del ple del dia 23 de desembre de 2016

Comencem el [pen]últim ple de l’any sense el cafè de rigor, amb la Clara a la terra dels Túpac Amaru i la Gemma sola a la Batcova. La jornada pinta dura.

Un dia desprès que el neonazi que va amenaçar David Fernàndez fos absolt (el guant de seda de la justícia de l’estat amb la ultradreta comença a ser escandalós no, lo següent) ens plantem al saló de plens amb unes samarretes amb el lema FUCK NAZIS, cortesia del company Sisco Garcia, que avui ens acompanya.

selfie

Aquest cop el selfie de rigor té un to clarament reivindicatiu. Que quedi clar, el combat contra el feixisme no admet mitges tintes (ni consultes).

Les primeres novetats seran les ulleres. La nostra “compañera de bancada”, Sara Mestres, estrena unes muntures d’un verd blavós, molt modernes, i el Gabba es posa les clàssiques ulleres per poder llegir de a prop. Ha arribar la presbícia. Ens fem grans, cagontot.

Comencem sense fer cap pregunta a l’apartat dels decrets. La Sara ens diu si és perquè hem sortit de farra. No pas. Però no patiu, acabarem el ple al màxim de rendiment, ja veureu.

El debat sobre diferents plecs de condicions al voltant de contractacions de l’administració local es podrien agrupar tots sota el titular: “Esperant les clàusules socials”. Vam aprovar en un ple anterior el tema, que hi figuressin en totes i cada una de les contractacions que dugui a terme l’Ajuntament, però pel que es veu es molt difícil i complicat. Seguirem insistint.

bX7Eo

I parlant de plecs i clàusules de contractació. Ens oposem al que va lligat a la denominada Brigada d’Acció Ràpida. I ho fem perquè creiem que la gestió directa és possible, sense benefici industrial i mantenint llocs de treball públics i de qualitat. Defensem que la Paeria ha de disposar d’una brigada d’aquest tipus, però exigim que si el que la Paeria vol és privatitzar el servei que ho faci blindant els drets dels treballadors i treballadores, i no permetent, entre d’altres, una subcontractació del 50%.

NoPrivatitzacioBrigadaAccioImmediata

I aquí surt una paraula de moda: postveritat, que permet que l’equip de govern anomeni una brigada privatitzada encara com a municipal.

El debat continua amb un gran clàssic, Torre Salses i uns terrenys que l’Ajuntament vol vendre al seu voltant, amb l’antiga recepta del boom immobiliari: compra terreny, requalifica’l, augmenta el seu valor i ven-lo. En les intervencions hi ha el moment “mapes i fotos”, on el regidor Fèlix Larrosa ensenya un plànol a tot color per defensar la seva posició, i el regidor Carlos Gonzàlez del Comú li ensenya el mateix per dir exactament el contrari. Astorats!

TorreSalses

I fins aquí el que l’emissora UA1 Defineix al seu compte de Twitter com “punts molt tècnics del ple”. Esperem les mocions per enlairar-nos.

La primera la d’IPCENA, contra l’ús del Glifosat i en defensa de la jardineria ecològica. Signem i ens hi adherim des de la primera fins a la darrera lletra. En les repliques, fins a tres vegades el regidor del Comú Carlos González diu Glisofat enlloc de Glifosat. El mot es realment complicat, com les seves ramificacions i interessos diversos. En tot cas l’encerta de ple en denunciar Montsanto i altres empreses responsables del monopoli agroindustrial.

NoGlifosat

La segona de la Secció d’ensenyament de la CGT de Lleida, contra la implantació del Projecte EFEC (Educació Financera a les Escoles de Catalunya). Un projecte per al qual no existeixen formes alternatives a la visió del capitalisme financer hegemònic, ni tampoc la banca pública, les finances ètiques, les monedes l’economia social. O que no alerta dels perills de la manca de regulació financera ni esmenta les causes dels desnonaments. Resumint, contra portar la banca als centres dels nostres fills i filles, educació en el pensament crític i social. Més a favor impossible.

NoEFEC

I arriba el torn de la nostra moció per defensar, ras i curt, que cap empresa que realitzi talls de subministraments bàsics (aigua, llum i gas) pugi treballar a Lleida. Un tema que, com sempre, deixa moments estel·lars.

PobresaEnergetica-03

D’una banda, surt la Grossa a les 13:25 de la mà del regidor de Ciutadans Daniel Rubio, que relaciona la moció –per justificar el seu no- la Crida i la CUP amb Veneçuela, Corea del Nord i els Quatre Genets de l’Apocalipsi. Només s’ha deixat, afegim posteriorment, Otegi, la immersió lingüística i TV3 per completar l’Harmagedon.

De l’altra, el regidor de caritat social de l’equip de govern, Xavier Rodamilans, que ens confirma que votarà no a tot (i quan ho diu emfatitza el NO mirant-nos fixament) per alguna raó difícil d’entendre, tot criticant la nostra tossuderia que, al seu parer, té a veure amb l’autoritarisme i la inflexibilitat.

Res a fer amb aquest home, sembla que venim de planetes diferents. Quan parla ens ve al cap la frase de Warren Buffet: “la lluita de classes segueix existint, però la nostra va guanyant”. Deixem per al vostre enteniment endevinar a quina classe pertany el regidor del iot. I li recordem que la nostra tossuderia és la de Rosa Parks, que es va negar a aixecar-se del seient destinat als blancs, o la dels centenars d’insubmisos, que van anar a la presó per negar-se a fer el servei militar.

no-no-no-very-bad-man-Babu-Bhatt-seinfeld-gifs-finger-wag

Que hi farem. Com hem dit, habitem en planetes a anys llum, vivim en realitats diferents, mamem models i sensibilitats socials a les antípodes.

Més mocions. Una de molt tècnica per a la implantació del porta a porta, a la recerca del consens impossible. Una altra en defensa dels acords per evitar la sinistralitat a la N240 entre Lleida i Montblanc. Una moció, aquesta, que ha fet un llarg camí per acabar tornant a la declaració primigènia de les Borges Blanques, signada per partits i entitats.

Contra tot pronòstic han tornat a caure les vuit hores de ple. Acabem, però, a dalt de tot.

Fem un prec demanant a la Paeria un reconeixement públic per a Salvador Seguí, figura cabdal en la defensa de les classes populars del nostre país, tot aprofitant el seu naixement un 23 de desembre de l’any 1886.

I la cirereta del pastís, la traca final que tots i totes sabíem que arribaria. El tema dels carrers franquistes. A preguntes nostres i del grup d’ERC l’alcalde fa un discurs tipus Fidel Castro, d’aquells que no s’acaben mai, per justificar el seu antifranquisme i la seva lluita per la democràcia. Parla de les seves arrels, dels seus represaliats. Parla de transició, de reconciliació. Parla molt, però no diu res. Oblida la reparació de les víctimes, oblida tot allò que li interessa oblidar. Diu, sense dir, que no pensa canviar res.

Li recordem que reconciliació sense justícia és l’oblit i la impunitat. Que els nostres carrers no poden tenir el nom de qui, com l’alcalde Areny, signava informes que servien perquè s’afusellessin més d’un centenar de lleidatans i lleidatanes.

mural-riu

Malgrat des del banc del PP se’ns titlli d’amargats i ressentits. Malgrat aquesta dreta que, amb la complicitat del PSC-PSOE, se’n riu de les víctimes del (seu) franquisme. Malgrat el paroxisme de paràsits de la política com el senyor José Ignacio Llorens, que escup tota la bilis acumulada en anys i anys de connivència amb la ultradreta i els hereus del franquisme quan parla de la Guerra Civil, dels drets del vencedors (els seus) per sobre dels perdedors (els altres). Malgrat tot i tothom, som tossudes. Seguim i seguirem lluitant i assenyalant amb el dit fins que cap franquista tingui un nom als carrers de Lleida.

Cal reivindicar la memòria històrica per sobre d’una suposada reconciliació que amaga lleis de punt final.

Antifeixistes sempre.

Marxem afamats però contents. Un ple estrany, de contradiccions i mitges veritats. Bones festes a totes i tots, i que els reis (màgics) ens portin un 2017 venturós i una Catalunya lliure.

Pau Juvillà i Francesc Gabarrell, regidors de la Crida per Lleida-CUP

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria