dictadura

La Crida demana la retirada de distincions i honors de la ciutat a 10 persones vinculades a la dictadura franquista

La Crida per Lleida – CUP ha presentat una moció per al proper ple de la Paeria (30/06/2017) que demana la retirada de distincions i honors de la ciutat a deu personatges de la dictadura franquista. El Reglament especial d’Honors i Distincions de l’Ajuntament de Lleida de 18 de novembre de 2002, en el seu article 2 fa constar que: “l’objecte d’aquest reglament és la regulació dels distintius i nomenaments honorífics que poden fer-se des de l’Ajuntament per a premiar els mereixements especials, les qualitats destacades o altres circumstàncies singulars que concorrin en els guardonats”.

L’abril del 2009 el ple de la Paeria va retirar la medalla de la ciutat a Francisco Franco, però encara resten reconeixements a persones dirigents o implicades en les institucions polítiques de la dictadura, des d’on es van perseguir i aixafar els drets fonamentals més bàsics. De l’Informe amb totes les persones que hagin estat distingides amb la medalla de la ciutat, com a “fill/a predilecte/a o adoptiu/va de la ciutat”, o amb qualsevol altre títol, honor o distinció municipal, d’acord amb la sol·licitud de la Crida per Lleida – CUP de data 10/10/2016 amb registre d’entrada 42248, consten els següents atorgaments de medalles:

Eduardo Aunós (Ministre de Justícia 1943 – 1945)

Ministre de Treball, Comerç i Indústria (1925 – 1930) durant la dictadura de Primo de Ribera, “es va mostrar des d’aquest càrrec partidari d’un corporativisme d’arrels catòliques i fortament influït pel feixisme italià“. Exiliat a París durant la República va treballar en favor de la causa franquista, fou membre de la Junta Política de la FETJONS. Entre el 1943 – 1945 fou ministre de Justícia durant la dictadura de Franco. Posteriorment va ser president del tribunal de comptes i procurador a les Corts entre els anys 1943 i 1967. Fou el lleidatà més ben situat dins del règim de Franco.

Gonzalo Fernández de la Mora
(Ministre d’Obres Públiques 1970 – 1974)

No va participar en la guerra civil. Acabada la guerra es trasllada a Madrid i ingressa a la universitat. Políticament conservador i monàrquic, fa carrera política durant el franquisme i ocupa diferents càrrecs consulars i de l’àmbit cultural.

Juan Antonio Cremades Royo
(Governador Civil de Lleida gener 1939 – abril 1943)

Nomenat Governador Civil de la província de Lleida el 5 de gener de 1939, el seu nom figura en desenes d’informes utilitzats per afusellar desenes de lleidatans i lleidatanes. El 18 de juliol de 1942 fa a Lleida el discurs de benvinguda als voluntaris de la División Azul.

A finals de 1942, ordena l’ingrés al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos) del matrimoni format per Jenny Kehr i Max Revensburguer, jueus alemanys fugitius del nazisme que foren detinguts a Coll de Nargó. Jenny Kehr no ingressa al camp de concentració perquè era exclusivament per homes, i Cremades Royo n’ordena la seva expulsió a França.

Durant el viatge, Kehr és ingressada a la presó de dones de les Corts el 10 de desembre de 1942, on va suïcidar-se per no caure de nou en mans dels nazis. Cremades fou també fundador de l’associació “la Cadiera” el 1948, que treballava juntament amb el Caliu Ilerdenc per enfortir els lligams de Lleida amb l’Aragó i alhora allunyar-la del conjunt català.

Blas Pérez González
(ministre de Governació 1942 – 1957)

Ministre de Governació durant la dictadura de Franco entre 1942 i 1957. El 20 de maig de 1937 ocupà l’assessoria jurídica de la Caserna General a Salamanca i Burgos i, més tard, al Tribunal Suprem, on va ser fiscal, i president a partir del 10 de novembre de 1938.

Va ocupar també durant aquesta època el Càrrec de delegat nacional de Justícia i Dret de la FET i de les J.O.N.S. i va ser Membre de la Junta Política de la Falange. Va ser un dels trenta-cinc alts càrrecs del franquisme imputat per l’Audiència Nacional en el sumari instruït per Baltasar Garzón, pels Delictes de detenció il·legal i crims contra la Humanitat comesos durant la Guerra civil espanyola i en els primers anys del franquisme, i que no van ser processats en comprovar-se la seva defunció.

José Carrera Cejudo
(Governador Civil de Lleida 1945 – 1951)

Integrat a l’Exèrcit de Franco on va participar en diferents batalles com al de Terol, fou governador civil de Lleida de 1945 a 1951.

Alberto Fernández Galar
(Governador Civil de Lleida 1956 – 1960)

Governador civil de Lleida del 1956 al 1960. Falangista, fou membre fundacional de la Falange Espanyola i del SEU, del qual fou secretari i Consejero Nacional. El 1945 fou nomenat Inspector Nacional de la Guardia de Franco. Entre 1961 i 1967 va ser conseller nacional del Movimiento.

José Aparicio CalvoRubio
(Governador Civil 1970 – 1974)

Durant el seu mandat com a governador de Lleida, Aparicio CalvoRubio va prohibir algunes conferències, entre elles una que havia de pronunciar al Col·legi d’Arquitectes el filòsof José Luis López Aranguren, acabat d’arribar de la seva estada a Amèrica.

Tenia una estreta relació amb l’ultra Miguel Gómez Benet (alies “El Padrino“, “El Metralleta” i “El Negro“), acusat d’estar implicat en l’atemptat contra el setmanari satíric El Papus, a qui havia nomenat lloctinent de la Guàrdia de Franco a Lleida.

Francisco Pons (Alcalde de Lleida 1957 – 1966)

Es va afiliar a Falange abans de la Guerra Civil. El setembre de 1936 fuig de Lleida cap a la España nacional i el 1936 s’allista voluntari a la Segunda Centúria Catalana de FET-JONS de l’exèrcit franquista, participant en la liberación de Lleida i Barcelona.

Ben aviat ocupà càrrecs polítics al partit únic, secretari personal del primer cap provincial de la Falange (1938-1939), fou secretari provincial accidental del partit (1939) i delegat d’esports de FET-JONS des de 1940. Regidor municipal pel terç sindical (1949-1955), ocupà una tinença d’alcaldia i el 1957 ocupà el càrrec d’alcalde fins al 1967.

Alcalde durant les visites de Franco a Lleida el 1959 i el 1963, fa crides als lleidatans a demostrar la adhesión inquebrantable al Caudillo, així com durant els actes del XXV aniversario de la liberación, el 3/4/1963.

Joan Casimiro Sangenís Corrià
(alcalde de Lleida 1967 – 1974)

 

Juan Casimiro Sangenís va fugir de Lleida l’estiu de 1936 per refugiar-se en territori controlat pels franquistes, on va enrolar-se voluntàriament a la 4a Brigada Navarra de l’exèrcit franquista. Va rebre nombroses condecoracions, com la “Cruz Roja del Mérito Militar” i la “Cruz de Caballeros de la Orden de Cisneros” pels seus serveis a la “España nacional”.

Com era costum en les elits locals, Sangenís també formava part del Caliu Ilerdenc, a banda de ser conseller provincial del “Movimiento“. Va finalitzar la seva carrera política com a president de la darrera Diputació de Lleida franquista, entre 1974 i 1979, i també va ser-ne vice-president just abans d’arribar a l’alcaldia. El desembre de 1992, en una entrevista concedida a Josep Varela, Sangenís encara afirmava ser franquista, i que Franco li havia donat uns “anys de pau”.

Sembla, però, que aquesta pau era virtual, ja que Sangenís arriba a l’alcaldia en un moment que els moviments d’oposició al règim estan més actius que mai, i van des de la resistència cultural dels Huracans a la lluita política del PSUC. Igualment, el moviment veïnal s’alça amb força contra alguna decisió de l’ajuntament, ja que les prioritats urbanístiques de l’ajuntament de Sangenís s’allunyaven de les necessitats socials.

També durant el període Sangenís, i com a inequívoca mostra d’adhesió al règim, el 18 de juliol de 1969 s’inaugura el Monumento a los Caídos que va existir al capdamunt de la rambla d’Aragó fins a l’any 2008, prèvia missa a la Paeria per celebrar el XXIII aniversari de l’Alzamiento.

No va ser aquesta l’única mostra de fidelitat al règim per part de l’alcalde, i el 8 d’abril de 1973 a Lleida es fa un gran acte d’exaltació patriòtica en commemoració de la “liberación” de la ciutat, on intervindran les primeres espases del règim a la ciutat, entre elles l’alcalde Sangenís o l’aleshores regidor Antonio Hernández Palmés, ideòleg del leridanismo.

Joan Campora (militar)

Juan Cámpora Rodríguez, va ser el fundador –l’any 1943- del Servicio Militar de Construcciones, que a Lleida va construir l’aquarterament de Gardeny, una de les més importants que s’han fet a Espanya segons la revista “Ejército de Tierra” (núm. 869, setembre 2013). Cal recordar que aquestes casernes es van construir amb presos, durant els anys més durs del franquisme.

Les persones esmentades anteriorment foren alts càrrecs de la dictadura franquista, peces essencials en l’àmbit espanyol o provincial, sense les quals el sistema no podia funcionar. Un fet que, per si sol, ja és motiu suficient per retirar les medalles.

Per tot això la Crida demana al ple de l’Ajuntament de Lleida que es refermi en els principis democràtics de la ciutat, i es retirin qualsevol tipus d’honors i distincions a les persones esmentades anteriorment. Així, la formació manté encara l’exigència de la substitució dels nou carrers amb noms franquistes.

Lleida, 21 de juny de 2017

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria