Això s’acaba

Crònica del ple del dia 29 de març de 2019

Ja estem al penúltim ple (a no ser que Ciutadans vulgui aprovar-li al PSC el POUM en el temps de descompte) i com si fos ahir. Després de l’esmorzar reglamentari, cada cop més en solitari, de cap al Saló de Plens.

Arriba el regidor Joan Queralt sense la seva reserva estratègica de caramels. Ens preocupa darrerament, aquest home. Què li deu passar? Quan veu la nostra cara de sorpresa ens tranquil·litza: “Ara en vaig a buscar un grapat.” Dit i fet.

Vestit per l’ocasió

I avui, que precisament presentem una moció per lluitar contra la presència de la ultradreta als nostres carrers i places, resulta que a la bancada del públic s’hi asseuen dos “representants” de VOX. Malauradament no es quedaran al debat de la nostra moció, on els haguéssim dit, en rigorós directe, que “no passaran”.

Comencem amb el show de les medalles i plaques de la ciutat, que segueixen atorgant-se “a demanda” de partits i govern, al més pur estil clientelar. Ho hem dit fins a l’avorriment. No pot ser que es col·loqui al mateix nivell de reconeixement persones consagrades en el seu àmbit professional o que porten anys lluitant per la cultura, la igualtat i la justícia social, amb aquelles que la reben per ser amic o conegut, per fer anys o simplement per quedar bé. I així anem, i així seguim. En aquest context, creiem que era urgent convocar una reunió dels grups municipals per tractar el tema i assentar unes bases sobre les que fonamentar l’atorgament de les plaques i medalles. I s’ha fet, però tot just fa unes setmanes, a les portes d’unes noves Festes de Maig i, clar, com diu la inefable Marisa Garcia Vinyals a La Manyana, “tarde, querido”. I aquí estem, amb un nou reglament de premis, plaques i medalles a mig embastar que, ves per on, els “tempos” de la senyora Parra no han permès aplicar aquest 2019.

Com sempre som l’únic grup que demanem que es votin una per una totes i cada una de les plaques i medalles. Cal destriar el gra de la palla. I, per exemple, votem “no” a la Medalla de la Paeria al mèrit científic i investigador a l’actual rector de la UdL, Roberto Fernàndez, aquell que va dir que amb Felip V vivíem millor (no recordem si abans o després que massacrés centenars de lleidatans i lleidatanes al Roser).

Mirem a la taula dels “plumilles”. Avui en falta una. No tindrem la nostra habitual obra d’art amb què s’esplaia a cada ple. El fons del Museu d’Art Jaume Morera haurà d’esperar.

El foc pesat comença amb l’expedient de reconeixement de crèdit del 2018, o el que és el mateix, les despeses fetes sense previsió ni pressupost, que viatgen d’un any a l’altre. Aquest cop estem parlant de 686.775,23 €, molt a prop d’aquells 600.000 € de RC que la senyora Mínguez va considerar en un moment determinat com una quantitat més o menys acceptable per un Ajuntament com Lleida. Vista la contenció, aquest cop ens abstenim. Nosaltres sempre hem dit el mateix: No es tant la quantitat sinó a què responen aquests pagaments no pressupostats i sense ni un duro de calaix. El nostre grup sempre ha considerat que per fer front a determinades despeses o inversions urgents, que la ciutat ha d’assumir, de totes totes, malgrat no disposar de diners, és absolutament lícit l’endeutament. I fins i tot diríem que necessari, si cal.

I aquest any, aquesta funció es compleix. Per baix, però es compleix. Diem per baix perquè si hi ha d’haver un augment del RC faltaria incloure molta més despesa en emergència social i habitacional que, lamentablement, aquest Ajuntament no considera necessari afrontar fora dels migradíssims pressupostos socials de què disposa: acollida de refugiats i refugiades, dret de les persones en risc d’exclusió social a una alimentació adequada, habitatges buits, pobresa energètica, etc.

Vaja, que la pobresa no sembla motiu per acumular deute. Altres coses es veu que sí.

Hi ha, també, tot un tema d’augment retributiu retroactiu no pressupostat del personal de la casa, que, evidentment, cal afrontar. L’únic que ens grinyola són els prop de 300.000 € (297.000) en neteja i manteniment d’edificis municipals. I és un grinyolar important perquè l’empresa encarregada del servei, Clanser SA, va guanyar el contracte amb un preu de licitació i una oferta de serveis que, any rere any, sembla estar per sota de la realitat de despesa i les necessitats de manteniment i neteja dels diferents equipaments municipals.

Cal dotar molt més aquest tipus de contracte o buscar fórmules alternatives. Costa de creure preus de licitació tant baixos, i després, prop de 300.000 € de sobre-cost. Aquí sempre hi surten perdent les treballadores, sempre.

Entenem que el fet de parlar de les condicions del contracte de neteja i manteniment d’edificis no li agrada a la senyora Montse Mínguez que, malgrat la nostra abstenció, carrega el seu revòlver de demagògia barata i ens acusa de tot el que ens pot acusar, fins i tot de misògins i maleducats. Tot plegat sembla conseqüència de tenir més la mirada posada a Madrid que no pas a Lleida. Bon viatge.

El regidor del Comú de Lleida, Carlos González, és el nostre Johann Cruyff del ple. Parla del “Gabarrel” i del “no estropera un bon titular”. Efectivament, el tio clava unes bones fintes i té una tècnica depuradíssima, però fa com el geni l’holandès, que parlava millor el català quan va arribar al Barça que anys després. Continua, charro!

Avui, a la banda contrària del regidor Queralt, el regidor del PP Joan Vilella porta uns Lacasitos. Arsenals de sucre ben diferents. I no són els únics que vénen ben proveïts. La Míriam, “Marathon Woman”, d’Ua1 també porta fato i a la sala de control de Lleida TV, comandats pel seu marajà, unes amanides d’aquelles “supernaturals”, dins de milions de recipients de plàstic. Aquí, qui no corre vola.

Arriben les mocions de les entitats.

La primera, de l’Associació de Veïns i Veïnes de Cappont per a la construcció d’un projecte educatiu global al barri, de 0 a 18 anys. Recordem, Cappont, més de 15.000 habitants, barri en expansió, i només una escola bressol pública, un centre de primària amb els índex més elevats de segregació escolar i sense institut de secundària. Les veïnes són valentes i porten al ple aquestes necessitats i una importantíssima demanada d’educació pública i cohesionada perquè la gent no hagi de marxar del barri on, lamentablement, només els espera l’escola concertada. Totalment a favor.

Molt trist que tota la intervenció de la presidenta de l’Associació de Veïns i Veïnes de Cappont s’hagi fet davant una taula presidencial buida, amb tant sols dos regidors de l’equip de govern escoltant-la. La resta, inclòs l’Alcalde, deserció total.

I la segona, del Cos de Bombers de la Generalitat. Ho diem ben alt i clar, “sí” a una moció de justícia per millorar-ne les seves condicions professionals i laborals, un “sí” que ressona al Saló de Plens de la Paeria però també al Parlament del nostre país.

Al bell mig de les intervencions, rebem via Twitter una notícia que, no per més esperada, ens resulta menys greu. La Mireia Boya deixa el Secretariat Nacional de la CUP denunciant assetjament. És senzillament intolerable. Quina infinita tristor, companyes i companys. Cal, avui més que mai, autocrítica, accions concretes sobre aquest cas i cuidar-nos molt, cuidar-nos per sobre de tot perquè no torni a succeir mai més.

Comandanta, no marxis lluny, si us plau. Et volem al nostre costat, t’estimem.

Astorats arribem al torn de la nostra moció. Un text en què demanem que Lleida sigui declarat municipi antifeixista, i que s’adoptin una sèrie de mesures concretes contra els qui atien l’odi per raó de sexe, religió, orientació sexual o ideologia. Contra els que alimenten el racisme, el masclisme o la xenofòbia.

Com no podia ser d’una altra manera, és el moment en què el grup de Ciutadans aprofita, un cop més, per agitar el seu victimisme. Si un dia no tinguessin de què victimitzar-se potser haurien de parlar de propostes polítiques i quedarien ben retratats. Al seu costat, el PP es nega a donar suport a aquesta moció. És una vergonya, efectivament, però va en coherència amb tot el que han votat quan el feixisme s’ha dut al Saló de Plens de la Paeria. Recordem?

  • Abstenció a la moció de condemna a l’homenatge del Consolat d’Itàlia als pilots de l’aviació legionària italiana que van bombardejar Lleida.
  • No” a la moció per eliminar els carrers franquistes de Lleida.
  • No” a la moció per retirar els honors i distincions de la Paeria a franquistes.

Queda clar, oi? Doncs això. Que la moció s’aprova sense el PP #MaiMésEnllocContraNingú. “L’antifAixisme”, que diu la senyora Dolors López, no és lo seu.

Dues mocions més, la del Comú de Lleida sobre a defensa dels drets digitals, i la d’ERC, per millorar la seguretat a la N-240. Internet sense barreres ni drets dels forts sobre els febles i alliberament de l’AP2 enfront desdoblament de la N-240. Sempre amb el primer. “Sí” a totes dues.

Més Dolors López. Al seu discurs sobre la moció del Comú de Lleida diu: “L’aparició d’internet és un dels canvis més disruptius d’aquesta era”. Com hi va la Viquipèdia!

Tanquem amb la moció de la Plataforma “Per una Bordeta amb Empenta”, que presenta una moció per salvar el Bosquet de Palauet de l’especulació immobiliària. Per acompanyar-la ens reparteixen romaní del bosquet mateix. Ens encanta! La defensa dels espais públics és un dels nostres eixos polítics bàsics que, massa sovint, xoca frontalment amb les polítiques de l’equip de govern i dels seus socis blaus i taronges. L’exemple ja el tenim del que va passar al Parc de les Arts i a Ciutat Jardí, la força de les veïnes i veïns junts és imparable.

I estem segurs que en aquesta lluita compartida el Bosquet de Palauet romandrà íntegre. Malauradament sabem que després serà el torn dels Camps Elisis, per evitar que la Paeria en vengui una part. Lluitarem, com sempre hem fet, perquè no es dugui a terme l’enèsima privatització d’un espai públic, en aquest cas el parc més important de Lleida, que cal preservar i desenvolupar amb tota la seva força.

En el rush final li hem de deixar unes ulleres “del cerca” al regidor Joan Queralt, que és qui defensa la posició de l’equip de govern. Tot el que diu queda en l’oblit quan l’Alcalde agafa el micròfon i, menystenint a les veïnes i veïns de la Bordeta que han vingut al ple, perd completament els papers. Ho hem dit vàries vegades, amb aquest nou alcalde o estàs amb ell o estàs contra ell.

En el torn de precs i preguntes demanem que la Paeria es posicioni al costat dels i les palestines que, novament, han sofert les agressions de l’estat d’Israel. I tornem a provar d’interpel·lar directament la regidora de seguretat ciutadana, Sara Mestres, sobre temes relacionats amb la guàrdia urbana: vestuari, condicions de treball, etc. Però malgrat tenim un informe del secretari municipal que avala aquesta fórmula, i malgrat la nostra indignació, l’Alcalde ens torna a enviar al “proper ple”. Tant de silenci i males maneres resulten prou il·lustratives. No defallirem.

Acabem el nostre penúltim ple. Marxem al nou local que hem obert a la Plaça Jacint Verdaguer (al costat del Bo de Shalom). Tenim molta feina. Apropeu-vos-hi, sereu tant benvingudes com ho seran els nous temps per aquesta ciutat.

Abans, però, un nou 1×1 del ple. Aquest cop especial begudes alcohòliques (falta que ens fa):

Fèlix Larrosa: vermut fresquet. Entra bé però quan et descuides et fot castanya, com tota la resta.

Montse Mínguez: gintònic, amb una tònica d’aquelles marcianes, una ginebra cara i molts complements. Queda molt “deguais” però no sabries diferenciar-lo d’un gintònic amb tònica Hacendado i ginebra de garrafa, si no ho veiessis.

Sara Mestres: ginebra, seca i dura.

Joan Gómez: stroh, un cop el proves no tens valor a tornar-hi. Crema.

Rafel Peris: palinka, un licor que es pot fer a casa, de proximitat, però que també es fa a nivell industrial. Ara va per aquí.

Xavier Rodamilans: whisky, del que sigui però car. I vell, molt vell. Res assimilable per la resta de mortals.

Montse Parra: vinho verde, suau, amb un punt intel·lectual, però finalment vi.

Joan Queralt: vi de bota, a raig.

Rosa Maria Salmeron: Oporto, suau i sense massa cos.

Toni Postius: Beuajolais Noveau, un vi jove, fresc, però que si no triomfa quan toca és un vi més.

Carme Culleré: copa de champagne. Res de cava ni succedanis, champagne, i del bo.

Paco Cerdà: Peppermint Frappé, ho va petar als 70 i 80 entre els ambients més “pijos”. Demanar-lo ara ja és démode.

Cristina Simó: orujo d’herbes casolà. Forma part d’un grup de licors que mai saps com seran. Normalment amb envasos antics. En aquest cas prou bé.

Marta Gispert: moscatell, dolç, sense més complicacions.

Ángeles Ribes: brandy Osborne, molt espanyol i molt ranci.

José Luís Osorio: vi amb gasosa, fresquet, per l’estiu i prou.

Daniel Rubio: mescal. Sempre hi ha un abans i un després de prendre’l, una altra persona.

José Maria Còrdova: licor de flores, el regalen a tots els restaurants xinesos.

Carles Vega: burret sense cafè, és bo però li falta un punt d’espurna.

Josep Maria Baiget: mitjana de cervesa, sense embuts ni artificis.

Núria Marin: ratafia feta a casa, amb la família, d’aquí.

Sergi Talamonte: absenta. Forta, dura, amb un punt al·lucinogen.

Carlos González: rom del bo, del Carib. D’on si no!

Joan Vilella: voldria ser un Costers del Segre però tira més cap a sangria.

Dolors López: vi espanyol, el que sigui però espanyol.

Francesc Gabarrell: sang Jevi. T’ha d’agradar molt la guitarra per beure-la.

Pau Juvillà: aigua de València. Quan te’n prens dos o tres ja no vocalitzes.

Francesc Gabarrel i Pau Juvillà, regidors de la Crida per Lleida-CUP

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria