Acabem amb la placa

Crònica del ple del dia 27 de gener de 2017

Comencem amb el cafè de rigor sense la Gemma i la Clara (encara sota els efectes del jet lag). Totes dues s’adormen i arriben just a temps d’activar els comandaments de la Bat Cova abans d’iniciar el ple. Contents de tenir, de nou, tot l’equip al complet.

Entren amb tromba a la sala la superwoman i els supermen de Ciudadanos (tal com els defineix posteriorment el regidor del PDECat, Toni Postius) amb un immens adhesiu enganxat al pit. Aquell que té forma de cor, amb la bandera espanyola, la catalana i l’europea. Només falta la de Lleida i la de l’ONU. Per definir-se no-nacionalistes trobem que els hi agraden molt les banderes.

superwoman

Després diran que de súpers, res de res. Que són “gente corriente haciendo cosas extraordinarias”, com un d’aquelles missatges d’anuncis de cotxes o assegurances. Res més allunyat de la realitat. Bé, o no, perquè donar suport a la investidura de Rajoy des d’una suposada regeneració política i amb la lluita contra la corrupció com a bandera, no deixa de ser extraordinari.

Seguim!

Al públic del Saló de Plens, a banda dels habituals (com el director del diari degà de Ponent) alguns de nous, com ara un periodista i amant del futbol, vingut directament de Cal Cuní. Benvingut a la selva.

El començament, les preguntes sobre decrets d’alcaldia, s’allarga més de l’habitual (que ja és dir), i acaba convertint-se en un debat dialèctic, o més aviat un duel, entre el regidor d’ERC, Carles Vega, i l’equip de govern. Tot plegat, aquella finíssima línia que separa el minut de glòria, el debat real i la discussió de cigaló. Grans moments, aquests temps morts.

minut-gloria

Quan parlem del vial de Torre Salses no tarda gens a sortir el primer tòpic: “No ens fem trampes al solitari”. Nosaltres, ni trampes ni solitaris. Anem a la nostra, com sempre, i seguim demanant que, enlloc de modificar el POUM vell, s’incorpori la modificació d’aquest carrer al nou POUM en fase de tràmit, i que en principi s’ha d’aprovar aquest any. Així estarà sotmès als processos d’informació i participació ciutadana que creiem essencials. Malgrat tot, el tripartit municipal tira milles. Circulin, si us plau.

Sortim un moment del Saló de Plens i ens trobem als i les periodistes a la zona mixta (sala de premsa i restaurant). “Avui a dinar a casa”, afirmem cofois. Ens responen amb un somriure escèptic. Com sempre, acaben tenint raó (vuit hores de ple) i nosaltres seguim acumulant punts per al premi Passerells de l’Any.

I arriben les mocions de les entitats.

Primer la del sindicat agrari Unió de Pagesos, de suport a la #MarxaPagesa fins a Barcelona, i per la necessitat de renovar el contracte de la societat amb la pagesia. La moció la presenta el company Bep Cabré, que ens comenta que per poder ser avui al Saló de Plens ha deixat el seu tractor a un altre pagès perquè el porti fins a la ciutat comtal.

bep_2017-01-31_18-50-19

Tot el nostre suport a la #MarxaPagesa, però lamentablement el que es porta avui al ple de la Paeria va més enllà d’aquest suport a la tractorada. Se’ns demana signar un document, un contracte que implica uns compromisos i responsabilitats per les dues parts, i aquí ens trobem amb una sèrie de disconformitats amb el redactat del mateix, una sèrie de clàusules que, lamentablement, no podem assumir: control de les ZEPA, transgènics, ocupació del territori, regadius, etc. Apostem per una república pagesa i convidem la gent d’Unió de Pagesos a sumar-s’hi, a debatre i a articular respostes alternatives a l’agroglobalització i a construir, plegades, un futur agrari. La terra pel qui la treballa, sempre.

I després arriba el torn del col·lectiu Acaba amb la Placa, que demana que s’esborri el feixisme dels carrer a través de l’eliminació definitiva de les plaques amb el jou i les fletxes, que encara queden en unes quantes façanes d’edificis de Lleida. I ho deixen clar en una exposició de motius brutal: “Si enlloc del jou i les fletxes fos una esvàstica ja estarien retirades”. Coses d’una transició que fou més oblit que transformació.

acaba-amb-placa_2017-01-31_18-54-18

El nostre és un sí rotund a treure les plaques per no oblidar. Perquè no es pot parlar de memòria històrica sense fer justícia, si no convertim el passat en oblit i impunitat. És hora d’esborrar el feixisme i la seva simbologia dels nostres carrers, és hora de fer justícia.

El rodet tripartit, la piconadora de l’unionisme local, aixafa qualsevol esperança del Col·lectiu Acaba amb la Placa per tirar la seva proposta endavant. Trist i lamentable, però cert. Aneu-vos-hi acostumant (o no?).

En plena batalla dialèctica (franquisme no, franquisme sí, franquisme a vegades) el regidor de Ciudadanos, Daniel Rubió, parla d’una dictadura que ell va “patir durant 14 anys”. Astorats sentim com la nostra veïna, la regidora del PP, Dolors López, afirma: “Doncs jo no la vaig patir tant”. Quedar clar, doncs, que això va del seus i els nostres. Res més a afegir.

La primera moció del PP és per demanar que ens gastem 7,5 milions d’euros per instal·lar un sistema antiboira a l’aeroport d’Alguaire. Un sistema que costarà, a més a més, un milió a l’any de manteniment. Comencem reflexionant sobre un model de desenvolupament que ha fet que, en el conjunt dels Països Catalans, amb 15 milions d’habitants, hi hagi avui en dia 11 aeroports. Bé, el “nostre” ja el tenim, no hi podem fer res, però abans de llençar-hi més diners potser que es parli de plans de viabilitat. I que es donin explicacions sobre la informació apareguda a Crític, que considerem extremadament greu, sobretot perquè parla d’una suposada connivència entre l’aeroport i unes concessionàries, a les quals se’ls perdonava els deutes ,mentre l’administració pública seguia abocant-hi diners públics de manera continuada.

Després vénen dues mocions (moció del Comú i contra moció del PSC) per endolcir la tarifa de l’aigua. Dues mocions que parlen de la necessitat d’aprovar el preu del rebut de l’aigua a través del Ple Municipal. Caram, això té un nom, companyes i companys, i es diu taxa. I no ens vingueu amb pedaços per tal d’acostar l’aigua al control democràtic. Nosaltres insistim en la seva recuperació sencera, sense trampes; insistim en què l’aigua ha de ser regulada amb una taxa.

Errors-informe-aigua

Al bell mig del debat, la senyora Dolors López del PP ens regala una nova perla de les seves: “Demano el compromís de l’empresa concessionària perquè no pugi l’aigua”. Sentim els riures de Florentino Pérez des de la llotja del Santiago Bernabeu (i els d’ella també, n’estem segurs).

I arriba el torn de la nostra moció per a la prevenció de situacions i actituds de discriminació per pobresa, situació d’immigració o grup cultural, entre altres. Demanem alt i clar (malgrat a alguns encara els costi d’entendre) l’elaboració d’un pla de treball de sensibilització i mediació intercomunitària i una campanya anterior adreçada a associacions de veïns, comunitat escolar, associacions esportives i col·lectius i entitats culturals i socials de la ciutat. Prou estigmatització de la pobresa, prou alimentar l’odi i la xenofòbia.

convivencia

El missatge no pot ser més evident, clar i diàfan. Malgrat tot, el nostre és un text que no prospera per la ignorància d’alguns i la por dels altres. Agraïm, en aquest sentit, el suport del grup municipal d’ERC. L’esquerra, vingui d’on vingui, hauria de subscriure un text d’aquestes característiques amb els ulls clucs i actuar; actuar amb la contundència que mereix la situació de manipulació que s’està vivint al Centre Històric.

En el cúmul de despropòsits que posa l’equip de govern sobre la taula en relació a una moció que l’incomoda enormement, el regidor Joan Gómez cita un tuït nostre: “l’Audiència Nacional està esdevenint l’instrument perfecte contra la llibertat d’expressió”. Com si la incitació a l’odi i la llibertat d’expressió fossin la mateixa cosa. I, sobretot, com si poguessin ser tractades de la mateixa manera. Ens ratifiquem i li recordem al regidor més monolític de l’equip de govern el que deia Voltaire: “No estic d’acord amb les teves idees, però defensaré el teu dret d’expressar-te”.

L’apartat de mocions es tanca amb un text presentat conjuntament pels grups municipals del PDECat, ERC i la Crida-CUP de suport al referèndum, al procés constituent i als ens locals i electes investigats per processos relacionats amb la sobirania.

En l’actual gir cap a la dreta (i més enllà) que pateix aquest l’Ajuntament, en plena efervescència del tripartit espanyolista, el resultat està més que cantat: 14 vots en contra (PSC, Cs i PP) i 13 a favor (PDECat, ERC, Crida-CUP i Comú).

Evidentment, la regidora de Ciudadanos, Ángeles Ribes, carrega amb el seu argumentari amb la figura de l’exjutge Santi Vidal com a bandera. Si haguéssim tingut tant clar el número premiat de la Grossa, ara seríem milionaris.

PP i Ciutadans són un cas perdut. Però no podem deixar de sentir una certa tristor per un PSC que, públicament, renega de la llibertat d’expressió, del dret de la ciutadania a decidir el seu futur, i de què ningú sigui jutjat i conduït davant d’un tribunal per haver expressat lliurement, i pacíficament, la seva opinió. Res a dir. Acabem citant Joan Coma: “Passi el que passi, mantinguem la calma, practiquem la no-violència que hem après de la desobediència civil pacífica i resistent, i somriem, somriem perquè si són capaços de fer el que estan fent, de recórrer a tics inquisitorials i vies excepcionals, és perquè ja saben que democràticament ho tenen tot perdut.”

Acabem el ple amb les vuit hores de rigor, després d’un entretingut intercanvi de retrets entre el regidor del Comú, Sergi Talamonte, i l’alcalde Àngels Ros, aquest cop en l’apartat de precs i preguntes.

Cap a casa amb aquell regust agredolç. Abans, però, passarem per l’Arxiu de la Ciutat a escoltar el gran Francesc Canosa en l’acte d’entrega dels fons històrics del diari La Manyana a la ciutat.

Pau Juvillà i Francesc Gabarrell, regidors de la Crida per Lleida-CUP

cridaperlleida

cridaperlleida

Candidatura de Transformació i de Ruptura per a La Paeria